Spike Jonze: «La tecnologia ens està deixant enrere»

Al llarg de la seva carrera com a cineasta -Cómo ser John Malkovich (1999), Adaptation: el lladre d'orquídies (2003), Allà on viuen els monstres (2009)-, el director  Spike Jonze (Rockville, Maryland, 1969) ha caminat sobre la línia que separa la realitat dels confins de la imaginació humana. Torna a fer-ho a Her, història d'un home que s'enamora de la veu i la personalitat d'un sistema operatiu.  El film opta a cinc Oscars, com a millor pel·lícula i millor guió original, obra del mateix Jonze.

-¿Com se li va acudir l'argument de Her?

-Fa 10 anys vaig entrar en una web que em permetia intercanviar missatges amb una intel·ligència artificial. Tu deies «hola» i llavors et responien «¿com estàs?». Durant els primers 20 segons em vaig sentir molt emocionat, ¡tenia una conversa amb una màquina! Però de seguida em vaig adonar de com funcionava i vaig perdre l'entusiasme. Era un programa, i com més gent hi parlava, més intel·ligent s'anava fent. En tot cas, em va animar a meditar sobre la relació que tenim amb la tecnologia.

-¿Quines conclusions n'ha tret fent la pel·lícula?

-Cap, em segueixo fent preguntes. Durant els últims 10.000 anys hem passat de ser caçadors a ser una societat basada en la cultura, i especialment en l'última dècada la nostra vida ha fet un tomb. És a dir, el nombre d'imatges que consumíem al llarg de tota la vida fa 200 anys és el mateix que consumim en un dia actualment. La tecnologia és essencial en el nostre dia a dia, i ens està deixant enrere.

-¿En quin sentit?

-La nostra psique, individual o col·lectiva, no avança tan ràpid. Els nostres avantpassats vivien en poblats i podien parlar amb la gent gran, o amb els sacerdots, i disposaven de tot un sistema de suports. Ara només tenim el nostre smartphone, o la nostra tauleta. La nostra vida es redueix a enviar i rebre textos o e-mails; és massa flux d'informació. Ja no anem a còctels ni a sopar amb la família. La tecnologia hauria d'estar al nostre servei, i no al revés.

-Her és cine de ciència-ficció, però defuig l'estètica habitual del gènere.  

-Sí, més aviat vaig voler crear una versió una mica extrema del món actual. És a dir, avui dia la tecnologia i el disseny fan que tot sigui més fàcil i bonic. Fins i tot els locals de McDonald's són molt cool, recoberts de fusta fina. Jo vaig voler emfatitzar això i crear un univers ple de calidesa. Que fins i tot en aquest context algú se senti sol, com Theodore (Joaquin Phoenix) resulta especialment commovedor.

-¿Creu que és realment possible enamorar-se d'algú sobre la base d'estímuls purament intel·lectuals?

-Tot és possible. Miri, el segle que ve el matrimoni gai estarà completament normalitzat, com les relacions homosexuals ho van estar en el passat en moltes societats. Hi ha convencions socials sobre el que l'amor i les relacions haurien de ser, però són antinaturals.

-¿S'ha enamorat alguna vegada d'algú només per la seva veu o per alguna cosa que digués? 

-A vegades. Quan algú t'envia un missatge demostra que està pensant en tu. Per això, cada vegada que jo en rebo un sento un pessigolleig. I una vegada em vaig enamorar d'una noia que em va enviar un SMS en què deia: «M'importa una merda». ¿I què em dius de les relacions a distància? En aquests casos parlar per telèfon és essencial, aquestes relacions es basen en la veu, i encara que es troba a faltar la connexió física, tot i així es comparteix una cosa molt íntima i profunda.

-Des de la seva pel·lícula anterior, Allà on viuen els monstres (2009), ha rodat cinc curts. ¿Què l'atrau d'aquest format? 

-Només miro de fer el que em ve de gust en cada moment. Per sort no he hagut de diferenciar mai entre treballs remunerats i treballs no remunerats, pel·lícules llargues o pel·lícules curtes, vídeos musicals o documentals. Després de treballar quatre o cinc anys en una pel·lícula no hi ha res millor que completar-ne una altra en un mes per recarregar piles. És terapèutic.

Notícies relacionades

'Her' o com enamorar-se de la veu d'una màquina

Els concerts de la Mercè 2025: 10 espectacles per no perdre’s en la immensitat del cartell

-Va fer els seus primers passos creatius en el món de l'skate. ¿Com ha influït aquest background en la seva carrera en el cine? 

-Quan jo era un xaval van aparèixer les primeres videocàmeres portàtils, i immediatament les vam incorporar a la pràctica de l'skate. És cert que sobretot les fèiem servir per gravar-nos donant-nos trompades, o en general per fer la mena de gamberrades que després configurarien Jackass. Però sense aquesta base jo avui no seria cineasta.