Gaspar Hernàndez: «El meu gat m'ajuda a trobar adjectius»

Té maneres de lama. Els ulls ametllats i el somriure beatífic de qui ha descobert quatre veritats com una casa. Gaspar Hernàndez (la Vall d'en Bas, 1971), director del programa L'ofici de viure de Catalunya Ràdio i premi Josep Pla per El silenci, té la virtut de detectar els mals de l'esperit i donar-los impuls literari. Ara proposa La terapeuta (Planeta / Columna), una novel·la psicològica sobre l'ansietat centrada en la relació de dependència entre un actor i la seva psicòloga.

-¿La societat està tan malalta psicològicament com assegura?

-Molt més del que ens creiem. Aquests anys de crisi han produït un gran nivell de patiment subterrani. En les consultes catalanes, el problema més gran que es presenta és l'ansietat. I l'ansietat és por. Una por que pot ser interna, a no donar la talla; o externa, que és aquesta impressió general que arriba l'apocalipsi.

-Però quan un passa necessitat, no està atent al seu jo, ¿no?

-Mai en la història s'havia donat tanta importància al jo com la que s'hi dóna ara. Hi ha joves de famílies treballadores que donen molta consideració a la seva presència a Facebook. Projecten a la xarxa un jo ideal que no assoliran mai, i això també genera ansietat.

-No és partidari de les xarxes socials.

-Sóc el primer que estic a Facebook i Twitter, ¿eh? Però et fan viure instal·lat en una irrealitat.

-¿Ningú se'n salva, llavors?

-Se'n salven els que tenen una saviesa innata, els nens i la gent amb una mirada innocent.

-Segur que els inescrupulosos de les finances dormen tan tranquils.

-Conec molts empresaris que funcionen amb tranquil·litzants o ofeguen l'ansietat en alcohol.

-¿Vostè ha patit ansietat?

-En vaig sentir a mesura que anava escrivint La terapeuta. Sóc autoexigent. Em barallo perquè la pàgina sigui perfecta, sabent que no ho aconseguiré. De fet, vaig trencar uns 500 folis que donava per definitius. I mentre escrivia vaig anar experimentant els símptomes del protagonista, l'actor Hèctor Amat.

-Ell s'enamora de la seva terapeuta.

-El 90% dels pacients s'enamoren del seu psicòleg, com li passa a Toni Soprano després de l'atac d'ansietat mentre prepara una barbacoa. ¿Per què? Perquè els psicòlegs ja són de les poques persones que escolten. I ho fan amb empatia.

-No obstant, és més barat comprar-se un coixí vermell. ¿Vostè en té?

-La teràpia Gestalt recomana descarregar la ràbia en el coixí. En tenen moltes psicòlogues. Jo no.

-I si no, queden les pastilles...

-Només per parar el cop. Segons la meva opinió, es recepten massa tranquil·litzants. Una estadística revela que en les autòpsies es troben més psicofàrmacs que aspirines.

-Doncs ja em dirà què fem.

SEnDLa llibertat és viure sense por. Una manera és acceptar que la vida sovint té plans diferents de com ens ho havíem imaginat. Si la volem controlar, apareix l'ansietat. Val més deixar que la vida flueixi.

-¿Vostè es va imaginar la vida que té?

-Sempre em vaig imaginar escrivint i tenint una certa acollida.

-I això que va començar exercint de periodista polític.

-Tenia ganes de deixar la política perquè m'obligava a jutjar els altres. Però li estic agraït, perquè gràcies a ella em vaig tornar espiritual.

-Va, vinga, jutgi una mica. ¿La classe política necessita el divan amb urgència?

-Li fa falta veure la realitat amb els  llums llargs. Ser més espiritual.

-Dir aquesta mena de coses el posa en un lloc... sospitós.

-Seria més fàcil parlar d'«espanyols i catalans», de «Messi i Cristiano», ¿no? Del que parlo jo incomoda. Però un dels motius pels quals vaig escriure de l'ansietat va ser que el meu barber, a qui dono poca feina, em va dir: «Els teus temes no m'interessaven, fins que em vaig pensar que tenia un infart, vaig anar a urgències i em van dir que només era ansietat».

-¿Els llibres són terapèutics?

-Freud parla de les qualitats terapèutiques dels escriptors russos. A mi la bona literatura, tot l'art, em dóna alegria. ¡Sóc un mitòman de Saul Bellow! Fins al punt de visitar els seus escenaris i tenir manuscrits seus.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

-Pla fumava per trobar adjectius. ¿Què fa vostè?

-El meu gat m'ajuda a trobar adjectius. Es diu Cheever, en homenatge a John Cheever. Ell era alcohòlic i al meu gat li agrada el whisky. Em va acompanyar en el meu aïllament a l'Empordà per escriure la novel·la. H