Jorge Pardo, del jazz al flamenc

«Tinc 56 anys, sóc paio, no sóc andalús sinó madrileny, i faig flamenc». Jorge Pardo es presenta així als alumnes que assisteixen a una classe magistral organitzada per la Fundació Autor. Ho fa, diu, per treure'ls pressió de sobre. «És una manera de dir: tranquils, jo fa 35 anys que faig això i encara n'estic aprenent». Els que escolten i en prenen nota són estudiants de música, la majoria formats en el jazz, que busquen acostar-se al flamenc de la mà d'un músic que ha estat pont entre els dos mons. Li pregunten com es pot entrar en el cor del compàs. Volen entendre allò que per ara només intueixen. Pardo -que demà actua a la sala El Dorado de Barcelona- agafa la flauta travessera i toca un fragment d'una taranta que va aprendre de boca del Camarón de la Isla. El repeteix una vegada i una altra sobre un bucle gravat al seu ordinador portàtil, assenyala les claus del fraseig. L'arrogància, la rematada, com plorar una nota. Riquesa infinita en molt poques notes. El flamenc no són quatre llocs comuns, però tampoc és un codi indesxifrable. Aquest és el missatge que s'extreu de la seva lliçó magistral.

Notícies relacionades

Molt més que soroll

Cañizares despulla la seva ànima

Els anys 70, quan va començar a fer carrera, primer amb el grup de fusió Dolores, més tard juntament amb Paco de Lucía, Carles Benavent o Camarón, al mateix temps sempre per lliure, no hi havia classes magistrals del que ell feia. Aquest llenguatge, el del jazz flamenc, se'l van inventar ell i els seus companys de generació. «No sóc un home d'objectius nítids. Ni llavors ni ara he tingut la sensació d'estar fent alguna cosa que podia transcendir», explica Pardo. Aquesta singularitat li ha valgut ara el premi al millor músic de jazz europeu, atorgat per l'Academie Française du Jazz. És el primer artista no francès que rep aquest guardó. Com a músic, Jorge Pardo ha contribuït a ampliar, difondre i dignificar el llenguatge del flamenc més enllà dels que fins llavors eren els seus límits, encara que insisteix que ho ha fet sense premeditació. «El que passava quan treballava amb Paco de Lucía, per exemple, és que hi havia uns dinerons, m'agradava el que sonava, i m'adonava que aprenia. Aquesta sensació ha estat sempre la meva guia. Si aquí no la tinc, doncs faig una altra cosa. Si la tinc, doncs em quedo. Però sempre mana la sensació, no l'objectiu».

Demà, Jorge Pardo toca a El Dorado, seu de la Societat Flamenca Barcelonina. Ho fa no amb músics de jazz, sinó acompanyat per un tocaor, Juan Diego de Jerez, i un percussionista, el Catumba. «M'agrada molt una frase que s'atribueix al pianista de jazz Thelonious Monk: «Jo sempre toco la mateixa cançó». I és veritat. Si tens les teves pròpies frases és igual que toquis una bossa nova, una bulería o un blues». A l'aula, Jorge Pardo repassa un cop més la taranta de Camarón i dóna un últim consell. «Si teniu aquestes frases ben enteses, ja teniu la meitat del flamenc». Se'ls obre un món.