Cañizares despulla la seva ànima

Quaranta anys tocant la guitarra són molts. Ho sap ben bé Juan Manuel Cañizares, un mestre tot terreny que tant acompanya formacions simfòniques -la Filharmònica de Berlín o l'OBC- com engega amb bulerías i tangos. «El món de la guitarra clàssica i el del flamenc es retroalimenten. Cadascun m'aporta alguna cosa diferent», afirma el tocaor, que aquesta nit ofereix un programa que uneix els dos mons a l'Auditori. Interpretarà en la intimitat de la sala Tete Montoliu -amb Juan Carlos Gómez com a segona guitarra- obres d'Isaac Albéniz i peces pròpies del seu últim disc flamenc, Cuerdas del alma, amb què celebra 40 anys de dedicació a la guitarra, que va començar a tocar als 6 anys. «En aquest disc, les cordes de la meva guitarra són com les de la meva ànima, vibren amb el so de les meves emocions», comenta Cañizares, que abans d'anar en solitari va col·laborar amb figures com Paco de Lucía i Camarón de la Isla, entre altres. Per l'alegria que projecten les seves composicions es diria que viu un moment personal de plenitud. «És un disc bastant optimista», reconeix, «espero que aquestes vibracions alegres arribin també al públic».

Fill d'emigrants malaguenys que van recalar a Sabadell, la ciutat on va néixer i va créixer, Cañizares es va traslladar a Madrid ja fa temps, ciutat on resideix amb la seva dona japonesa a qui dedica una preciosa balada en el seu últim disc. Cañi, que és com el coneixen els seus amics, ha procurat sempre fer sortir el millor de les cultures que l'envolten. De jove, quan somiava viure de la música, alternava la presència als tablaos amb les classes al conservatori. «De tot se n'aprèn», pensava llavors. I la seva filosofia no ha canviat. Amb el pas del temps ha anat a més. «Cada dia intento aprendre coses noves», explica aquest músic, que té un domini tècnic que li permet fer autèntiques filigranes.

Notícies relacionades

Molt més que soroll

Jorge Pardo, del jazz al flamenc

«Segueixo tenint la mateixa il·lusió que el primer dia. L'únic que ha canviat és la maduresa que em permet enfrontar-me a la música sabent on vaig. Abans no m'importava provar moltes idees solament per experimentar. Ara, no obstant, ja no m'interessa el canvi pel canvi. Busco el canvi originari i original. M'interessa la música arrelada a les arrels de la tradició, però que a la vegada soni original».

En aquest difícil objectiu d'unir passat i present es materialitza Añorando el presente, peça que tanca Cuerdas del alma amb una melodia encisadora i profunda. La va oferir com a propina en el concert que va fer a Viena fa poques setmanes, on va triomfar amb el Concierto de Aranjuez, de Joaquín Rodrigo, juntament amb l'OBC. «La tradició no és cap pes mort sinó la font d'on bec per crear la meva pròpia música, que alhora es convertirà en tradició. Et permet volar, d'aquí que el flamenc mai s'estanca», assenyala. «Queda molt per experimentar, tant en flamenc com en jazz», afegeix aquest geni, que no amaga la seva indignació pel minvant suport a la cultura. «Retallar en cultura és esclavitzar l'ésser humà. Hi ha coses que si no s'ensenyen, no apareixen per ciència infusa », recorda el músic i també professor de l'Esmuc, que té com a pròxim projecte transcriure per a guitarra l'obra de Falla, com abans ja va fer amb la d'Isaac Albéniz i Enric Granados.