El moment més emotiu que he viscut en una cerimònia

va ser un xou increïble. La nit era càlida, molt agradable, perfecta per a una ocasió tan memorable. Vaig veure l'espectacle envoltat d'atletes, de col·legues del meu equip i d'altres esportistes, molt a prop de la pista, sentint tot el caliu i l'emoció de l'instant. L'espectacle sencer va ser fastuós, però, per sobre de tot, em vaig sentir fascinat per la música. A l'estadi regnava un esperit de festa i fraternitat --fins i tot els guàrdies de seguretat estaven contents i es mostraven amables amb la gent-- que em va fer sentir de nou, en els meus tercers Jocs Olímpics, l'emoció d'inaugurar aquesta competició.

Notícies relacionades

Preparat per guanyar

Linford em va emocionar

No puc comparar la cerimònia d'ahir amb la de Los Angeles, per descomptat, perquè aquest era el meu país. Però l'espectacle d'ahir a la nit a l'Estadi Olímpic va ser, sens dubte, molt, molt millor que el dels últims Jocs celebrats a Seül el 1988. L'entrada de la torxa a un Estadi fosc i l'últim relleu van ser moments màgics i molt emotius.

No obstant, el moment en què l'arquer va llançar la fletxa que va encendre la flama sobre el peveter va ser el més emocionant que he viscut mai en una cerimònia olímpica.