Makovski lluminosa

Vegeu l'acústic de 'Song of distance' amb el mòbil o a e-periodico.cat

Maika Makovski detesta totes les etiquetes que li han anat penjant: la millor rockera dels últims temps, musaunderground... Qualsevol definició encasellaria de forma injusta aquest remolí de creativitat d'una artista de formació clàssica capaç d'escriure suggerents pentagrames, plens de «clarobscurs» que sonen, diu, cada vegada «més lluminosos». Aquest vespre presentarà a la sala Bikini (21.00 hores) el discThank you for the boots.

«És el meu cinquè treball ja, i el més vitalista. Tinc moltes ganes d'abordar-lo perquè són cançons molt urgents que vaig escriure d'una manera molt immediata, amb ganes de rodar costa avall com un camió... sense frens», avisa.

I a tota velocitat: en un any la cantautora mallorquina ha compost dos discos. El primer va sorgir arran del seu debut en el teatre ambDesaparecer. I en tots dos ha hagut de compaginar la seva corresponent gira musical amb el tourteatral. En sis mesos va sumar més de 75 actuacions en 40 ciutats de quatre països. «Mai havia estat tan ocupada; a vegades m'entren ganes de plorar. Però sé que sóc molt afortunada. Tot això ho faig per vocació», sospira.

Makovski explica que gràcies aDesaparecer el piano ha tornat a entrar en la seva vida, i ha cobrat, per cert, un estimulant protagonisme en les seves cançons. «El domino més que la guitarra. Durant molts anys vaig estudiar clàssica, però tenia un bloqueig amb aquest instrument. A l'haver de llegir partitures, executar-les tal com l'autor indicava per escrit, que si araforte, arapiano... Em sentia com una esclava. El piano a vegades es menjava el més bonic de la música, però m'hi he retrobat i ara volem junts. A més, m'ha ajudat a superar altres coses que guardava com espines».

Notícies relacionades

El Sónar arrenca amb flamenc explorador i house amb pedigrí

Quan Lennon va descobrir Amèrica

SENSE ARMADURA / L'artista, que és filla de l'instrumentista macedoni Vangel Makovski, explica que a l'hora de crear el seu últim disc va sentir la necessitat de treure's «capes; armadures». «En tot procés creatiu es busca arribar a ser un mateix. Hi ha aspectes difícils d'acceptar, almenys en el meu cas, però el fet de sentir-me vulnerable fa que la meva música sigui cada vegada més interessant perquè ve d'un lloc més sincer».

Va entrar en el teatre, recorda, «per la porta gran»: dirigida per Calixto Bieito, en una difícil obra basada en textos d'Edgar Alan Poe, i amb Juan Echanove com apartenairei únic company d'escenari. «Vaig ser una inconscient: no coneixia l'obra de Bieito, ni sabia que treballar amb ell i amb Echanove fos tan intens». La sintonia ha estat total. I Bieito, anuncia, ja la reclama per a la seva pròxima aventura.