Un home que fa l'amor com tots

És la primera vegada que assisteixo a una cerimònia d'investidura de doctor honoris causa. A part del treballat discurs del catedràticJosep Maria Micódesgranant la vida deJoan Manuel Serrat, em van encantar les aportacions musicals. Van anarin crescendofins a arribar a la improvisació deKitflusiAmargós:espaterrant. Veure'ls asseguts a la mateixa banqueta i tocant a quatre mans és extraordinari. Va ser un acte molt bonic i intens, sentimental i a la vegada professional.

Serrat va exposar el seu punt de vista i després va repassar tot el que està passant a Barcelona i el món. No em van sorprendre, les seves paraules, perquè som bons amics.Serratés, per damunt de tot, una persona normal i això explica que estigui al corrent del que passa, que sàpiga analitzar d'on vénen els problemes i entrevegi les possibles solucions. Aquest va ser el seu missatge: cadascú ha de repassar d'on ve per trobar el seu propi camí. Crec, com ell, que estem vivint una situació d'impàs, però les coses canviaran. El que està passant no és lògic, no podem seguir d'aquesta manera.

Serrates va mostrar com una persona normal i això, per a mi, vol dir molt, perquè és tal com hauria de ser tothom. Hauríem de ser conscients del que passa al nostre voltant, i que consti que amb això no pretenc fer-li la pilota, perquè ja som gran­dets...

Notícies relacionades

Els 'dos pàjaros' tornen

Serrat també s'indigna

Em sembla que ell és un mes més gran que jo i tots dos ens coneixem des de fa molts anys, des que va començar a cantar. Això sí, ens veiem poc perquè ell no para de treballar. Fa uns mesos ens vam trobar a Guatemala i vaig poder presenciar la feina que fa a Llatinoamèrica. Em va encantar el seu concert, com a professional i com a amic. La seva actuació va ser com una espècie de petita classe magistral. La va fer en un teatre, davant d'un públic molt entregat i amb una banda estupenda formada perMiralles, Kitflus i altres músics. En la primera part va presentar les cançons basades en poemes deMiguel Hernández,un treball molt contundent i que toca molt la fibra. Després se'n va anar i va deixar els músics tocant jazz, per, al tornar a escena, cantar les cançons que li venia de gust. Fins i tot va aprofitar per explicar a la gent de forma divertida la particularitat dels catalans, «éssers una mica estranys perquè som diferents: naixem catalans, tenim una altra llengua, pensem en català, ens en anem a dormir en català i fem l'amor com tots...»

Serrat domina l'escenari millor que ningú. Vaig aprendre tant de la seva manera d'estructurar el repertori com de la seva manera de moure's, creant una autèntica comunió amb els seus músics i el públic. Estaria bé que la resta de cantants del país i el públic en general l'anessin a veure. Llàstima que l'endogàmia entre els artistes i els seus seguidors no ho permeti.