Shakira inflama Montjuïc

Per ser gairebé una ciutadana catalana (per ascendència i residència), Shakira Mubàrak Ripoll no es prodiga gaire pels nostres escenaris: quatre actuacions en 14 anys. Potser aquesta fam continguda contribueix a fer les seves actuacions a Barcelona una mica més explosives. Ahir a la nit, quatre anys i mig després de la seva última visita al Palau Sant Jordi, la continència shakiriana era alta, perquè la sala de Montjuïc, plena fins al capdamunt (18.000 localitats), es va bolcar en un xou que va fondre espectacle, sexualitat latent i un còctel multicultural lleuger amb una actitud de marcada complicitat.

Aquesta suma de factors explica que en el públic de Shakira es barregin homes i dones; adults, adolescents i nens. La fórmula de l'èxit segur. L'estrella colombiana ha aconseguit acotar una parcel·la pròpia basada en l'accessibilitat, l'exotisme i un estil vocal d'estrident singularitat. No és l'altiva Beyoncé, ni l'erògena Christina Aguilera. Ahir a la nit va ser noia del calendari, però també amiga de les seves amigues (a les quals va ensenyar a ballar la dansa del ventre), diva discotequera, zíngara, bailaora flamenca i, és clar, lloba. Fusió de cultures amb escenes de disbarat. El pop també és això.

CATALÀ FLUID / Una de les sorpreses de la nit va ser l'ús fluid que va fer Shakira del català, que va utilitzar durant la major part del recital sense necessitat de llegir cap xuleta. Després d'obrir-se pas entre el públic en la primera cançó de la nit, la intimista Pienso en ti, la cantant va entrar en matèria amb Why wait (amb tocs de violí oriental), Te dejo Madrid (culminada per l'estrella amb una dotzena de cops de melena) i Si te vas, i aviat van arribar les exhibicions de do de llengües. «Bona nit, catalans!», va saludar, i després va afegir: «Barcelona, aquesta nit sóc tota teva». I per si quedaven dubtes, més tard va sentenciar: «Jo també tinc sang catalana. Ripoll!», va dir al·ludint al seu segon cognom, heretat del seu avi per via materna.

Un dels discos més presents en el repertori de la nit va ser ¿Dónde están los ladrones? (1998), amb mostres com Si te vas i Inevitable. Shakira ens va informar que aquesta última és una de les favorites de la seva obra i la va compondre a Barranquilla «sota un cel estrellat». Però el primer embogiment de la nit va arribar amb Suerte, versió en castellà de Whenever, wherever, que va posar dret el Sant Jordi i es va fondre sorprenentment amb uns compassos d'Unbelievable, èxit de principis dels anys 90 del grup britànic dance-rock EMF.

Com és preceptiu en els macroconcerts des de fa anys, al d'ahir a la nit hi va haver un set acústic. Era a l'escenari alternatiu, circular, col·locat enmig de la pista del Sant Jordi. Allà, envoltada de guitarres i instruments acústics, Shakira es va atrevir amb Metallica: no amb una de les seves cançons thrash metal, sinó amb la balada Nothing else matters, que, casualment, diumenge passat la cantant soul Macy Gray també va incloure en el seu repertori a Bikini. El moment unplugged es va allargar amb Gitana, amb unes llicències flamencozíngares per les quals fa anys ja va apostar Madonna i que potser fascinen l'audiència d'Hèlsinki però resulten poc sorprenents a Barcelona.

PEUS DESCALÇOS De tornada a l'escenari principal, passat l'equador de la nit, tornem-hi: La tortura, amb la seva trama de reggaeton, Cie­ga, sordomuda, Underneath your clothes i el ritme de traç gruixut de Gordita, amb les veus enllaunades del grup porto-riqueny Calle 13. Shakira va anar alternant tops i cops de maluc amb conscienciosa competitivitat; va córrer per l'escenari amb sabates planes i descalça.

Va sorprendre que reservés la majoria de cançons del nou disc, Sale el sol, per a la recta final de l'actuació: afegim la cançó que li dóna títol i Loca, que van precedir la cançó de text més esbojarrat de la nit, Loba, amb els seus udols i les seves cites a «deesses licàntropes», «llops domesticats» i el seu «radar especial per localitzar solters».

Notícies relacionades

'Waka-waka', Piqué

Els escriptors (també) van a l’oficina

El moment més dubtós va arribar amb Ojos así, que va tenir aquell aire colorista de cançó de Turquia al Festival d'Eurovisió; xoc d'electrònica i mil i una nits, percussions que no són turques sinó berbers, però tant hi fa, i crits de trance dignes d'un grup gnawa del Sàhara sud.

Recuperada la compostura, i mentre al Sant Jordi proliferaven càntics inquietants com el temible tam-tam (¡«Waka- waka»!), Shakira va reaparèixer amb vestit de nit per cantar la sentida Antes de las seis, preludi de la traca final: més reggaeton de luxe amb Hips do't lie i el celebrat himne del Mundial de Sud-àfrica, Waka- waka. Bogotà, Barcelona, Johannesburg... Planeta Shakira.