Arcade Fire assalta el Sant Jordi amb l'èpica quotidiana de 'The suburbs'

Els fans catalans d'Arcade Fire ja saben que veure el grup canadenc en un club o una sala mitjana és una fantasia de difícil realització. Si no va ser possible en les seves primeres gires internacionals, quan van recalar a Barcelona per la via dels festivals, menys ho és ara, quan la seva popularitat ha traspassat els límits del rock alternatiu i comença a captar el gran públic. El seu assalt, diumenge, al Palau Sant Jordi marca una fita per a un grup amb una proposta, apassionada i amb gestos d'è- pica, que casa amb grans recintes.

L'ascens d'Arcade Fire a la primera divisió constitueix un cas inèdit en el context del rock independent. Si bé el seu creixement recorda el de Coldplay, l'evolució de la banda de Chris Martin va ser més gradual, ja que a Barcelona va pujar, d'un en un, tots els esglaons escènics, des de la sala Bikini fins a l'Estadi Olímpic, mentre que Arcade Fire es va exposar a un públic ampli ja des de la primera visita, en el marc del festival Primavera Sound del 2005, seguida pel Summercase del 2007.

L'èxit d'Arcade Fire, formació creada a Mont-real el 2003, es fonamenta en un model de rock teatral i compromès que cobreix diversos registres. Proposa un art-rock a la vegada intel·lectual i emotiu, una equació no gaire estesa. La seva música és cultivada i es mou en un paquet de valors humanistes edificants destinats a contraprogramar les suposades asprors del paisatge urbà modern. D'això va especialment el seu tercer disc,The suburbs, amb la seva evocació de la innocència perduda en el context desolat de les ciutats. Arcade Fire s'atribueix el paper de consolar i edificar l'oient. Aquesta gestió de les emocions i els principis elevats explica, per exemple, la seva connexió amb un nom tan distanciat de l'imaginaricool alternatiu com el de Bruce Springsteen. Els canadencs coincideixen amb ell en la seva voluntat de sintonitzar amb sensibilitats a gran escala i d'atribuir propietats heroiques a la quotidianitat.

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

¿NOUS U2? /En termes musicals, Arcade Fire no innova, sinó que recrea, en clau intensa, troballes d'artistes precedents: la lírica i els violins de The Waterboys, la gravetat emotiva de certa obra de Bowie, l'exaltació de Talkings Heads... I l'ambició aclaparadora d'U2, com apunten les veus més crítiques que censuren el sentit èpic del grup, expressada en la tendència a inflar les cançons amb un so ple de capes instrumentals i portat al límit. Però aquest gegantisme sembla anar associat als moderns grups d'èxit: també se li retreu a dues altres novesstadium bands: Cold- play i Muse.

Una singularitat d'Arcade Fire és que no juga la carta d'un lideratge carismàtic, sinó que apareix com una mena de comuna feliç organitzada a partir d'un tàndem familiar, el de Win Butler, la seva dona Régine Chassagne i el seu germà William Butler. Les cançons són firmades per tots els seus membres, set en total (més un operari extra per a les gires). I són estranyament atrevits en matèria de teloners: en aquesta gira compten amb els seus paisans de Fucked Up, una banda de hardcore políticament compromesa que presagia un escalfament molt crispat per a la sessió del Palau Sant Jordi. Esteu avisats.