Stephen Frears: «El meu objectiu no és aconseguir l'èxit, sinó evitar el fracàs»

-¿Estava familiaritzat amb aquesta tira còmica, que apareixia a The Guardian, i amb la novel·la gràfica que s'hi basava?

-Sí, conec Possy Simmonds, l'autora deTamara Drewe, des de fa 30 anys, i la llegia al diari, però la veritat és que no em va passar mai pel cap poder fer-ne una pel·lícula. Encara no m'explico aquesta badada. Al cap i a la fi, tan bon punt vaig llegir el guió, tota la pel·lícula em va aparèixer al cap.

-¿Què és el més complicat a l'hora de traduir una novel·la gràfica a la gran pantalla?

-Suposo que el que resulta més difícil és ser fidel a l'esperit de l'original i, a la vegada, dotar la història de cert realisme. En tot cas, no hi ha regles. Estic segur que si l'hagués fet Terry Gilliam, aquesta pel·lícula s'assemblaria més a una tira còmica. Jo és que no sé fer aquestes coses, la veritat.

-Les seves pel·lícules solen centrar-se en la gent que viu als marges de la societat, superiors o inferiors, però Tamara Drewe parla de la classe mitjana.

-Sí, en sóc conscient. El que passa és que els britànics no fem pel·lícules sobre la classe mitjana, no em pregunti per què. Tampoc sobre gent que viu al món rural. En aquest sentit, els francesos són molt més oberts. Chabrol explicava històries sobre la classe mitjana, i directors com Pagnol i Renoir ambientaven les seves pel·lícules en mons rurals. Per algun estúpid motiu, nosaltres no ho fem. Suposo que també per això vaig voler fer la pel·lícula.

-¿Com situa Tamara Drewe en el context de la seva filmografia? Per exemple, comparteix amb Les amistats perilloses temes com la luxúria, la seducció, la venjança i la traïció. ¿N'és conscient?

-Me n'adono ara, però això no significa que estableixi aquestes connexions de manera conscient. Hi ha qui m'ha parlat de la relació entreTamara DreweiLa meva preciosa bugaderia, un cinta que té 25 anys, i les explicacions em semblen raonables, però jo no sóc capaç de veure aquestes coses. No sóc tan llest, ho dic amb tota sinceritat.

-En qualsevol cas, una de les constants de la seva obra cinematogràfica és precisament les diferències que hi ha entre les seves pel·lícules. Hi deu haver qui diu que no existeix un univers Frearsi que, per tant, vostè no és un verdader autor. ¿El molesten aquests comentaris?

-No em podria importar menys aquesta qüestió. Miri, jo vaig llegir el guió de Tamara Dreween un avió i em va agradar. I sis mesos després ja l'estava rodant. Un director no és res més que un altre participant, com ho són els actors, els productors i els il·luminadors, en un procés molt complex, absorbent i arriscat. Per mi, l'objectiu no és aconseguir l'èxit, sinó evitar el fracàs.

-¿Ho diu de debò?

-Totalment, i no és falsa modèstia. El procés de creació d'una pel·lícula és un enorme camp de mines, i hi ha tantes possibilitats que almenys una exploti que, si aconsegueixes sortir-ne viu, et pots donar per satisfet. En qualsevol cas, crec que és bo trepitjar una d'aquestes mines de tant en tant, tenir l'oportunitat de fracassar. Si no, l'èxit no té cap valor.

-Probablement, en l'actualitat als directors no els està prou permès el fracàs.

-Suposo que no. I insisteixo que és una pena. No hi ha millor aprenentatge que intentar una cosa pels motius més honorables i tot i així no aconseguir-ho. I, si no aconsegueixes una cosa, intentes posar-te a prova, provar quins són els teus límits.

-¿Recorda quins han sigut els seus fracassos professionals més grans i què en va aprendre?

-Recordo que, en dues ocasions, vaig intentar fer una pel·lícula de gran pressupost per a Hollywood i em vaig adonar que n'era incapaç, no sabia què fer amb tants diners. Suposo que vaig aprendre que sóc un director més independent del que pensava. Per això, als meus alumnes sempre els dic que per a un director és més important saber economia que saber com es roda un pla seqüència.

-¿A què es refereix?

-Que has de saber quina és la quantitat apropiada de diners per gastar-te en cada pel·lícula. Per exemple, a Amèrica vaig rodarEls estafadors iAlta fidelidad just amb els diners necessaris, i va ser fantàstic. No sé com algú que es gasta 200 milions de dòlars en una pel·lícula es pot adormir a les nits. A mi no m'agrada perdre els diners dels altres.

-¿I com ensenya els seus alumnes a treballar amb el repartiment? Ho dic perquè a vostè se'l considera un gran director d'actors…

-Això no s'ensenya. En realitat, el que faig és aprendre d'ells. Catherine Deneuve va dir que François Truffaut era un gran director perquè no deia res i tan sols es prenia la molèstia de fixar-se en els actors. Jo hi estic d'acord, m'encanta observar els meus intèrprets. És un gran plaer.

Notícies relacionades

Charlotte de Witte: la reina del techno que conquereix escenaris i trenca motlles es prepara per al Sónar de Barcelona

Cues quilomètriques per participar en el càsting de la pel·lícula "Enredats" de Disney que es gravarà a Girona

-¿Ha pensat alguna vegada a retirar-se?

-No, mai. Crec que si deixés de fer pel·lícules hauria de treure'm la vida. De totes maneres, no crec que tingui la capacitat de decidir si segueixo o ho deixo. El dia menys pensat deixaran de donar-me diners i llavors tot s'haurà acabat.