En record de l'avi

Segurament, algun dia assistirà a l'entrega del premi que porta el nom del seu avi. I li explicaran, quan tingui l'edat per entendre-ho, qui era aquell home del qual ha heretat tant el nom com el primer cognom, igual que el seu pare. Mai el coneixerà en persona, però li explicaran tantes coses que serà com si aquest avi li hagués gronxat el bressol. Aquell dia, veurà moltíssima gent important que es reunirà amb admiració i nostàlgia al voltant de la foto de l'avi en blanc i negre. I escoltarà el seu nom, una vegada i una altra. Ara encara era massa aviat. El petit Antonio Asensio Salazar ha nascut poques hores abans que al Palau de la Música s'entregués a Ignacio Ramonet el vuitè premi de periodisme que porta el nom de l'avi.

¿Casualitat? Potser una d'aquelles "petites coses" boniques i importants en la vida a què cantava Sole Giménez en l'arrencada de l'acte. El pare del nadó, Antonio Asensio Mosbah, president del Grup Zeta, lògicament no ha pogut assistir a l'entrega del premi. Estava molt feliç amb la seva dona, Irene, i el seu primer fill. L'auditori l'hi ha perdonat amb un aplaudiment, i Juan Llopart, president del comitè executiu de Grup Zeta, que l'ha rellevat, ha vaticinat que el nadó serà molt aviat soci del Barça.

Potser, algun dia, el petit Antonio Asensio, tercera generació, serà periodista, encara que els temps per a aquesta professió cada vegada són més difícils. Però en nits com aquesta vénen ganes de ser-ho, veient que encara hi ha periodistes de la talla de Ramonet. El gallec afrancesat va voler rebre amb tota la modèstia el premi, recordant la lluita del periodisme de qualitat per sobreviure en un món de notícies cada vegada més fugaces.

Un auditori entregat escoltava el seu breu discurs, habituat a lidiar amb periodistes tan pesats com imprescindibles, observadors crítics del poder i alhora transmissors del missatge d'aquest mateix poder. Hi havia el president de la Generalitat, José Montilla, amb els ministres de Defensa, Carme Chacón, i d'Educació, Ángel Gabilondo, i el ja exministre Celestino Corbacho; l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras; els convergents Artur Mas i Xavier Trias, i una llarguíssima llista de presidents i directors de grans empreses amb seu o delegació a Catalunya. I, per descomptat, la família Asensio, encapçalada per la viuda, mare i àvia dels tres Antonios, Chantal Mosbah, que com a francesa d'origen devia apreciar especialment un premi per a un home que ha forjat la seva carrera periodística i lluita social des de París.

Notícies relacionades

El Último de la Fila: «La gent vindrà a sentir les nostres cançons, no a veure’ns a nosaltres pel nostre físic»

Una cantant catalana es cola a la llista de candidates a cançó de l’estiu a Spotify

Morir amb les idees

Després dels discursos, Sole Giménez ha volgut homenatjar Ramonet no pas amb una cançó de Serrat sinó amb l'himneLa vie en rose, d'Edith Piaf. Encara que rosa no és precisament el color en què Ignacio Ramonet veu el món. Recordant grans cançons franceses, el periodista se sent més identificat amb elMourir pour les idees, de Georges Brassens: "Morim per les idees, més de mort lenta". Idees que, amb un prestigiós premi per reforçar la seva categoria i valentia, seguirà defensant a partir de demà mateix.