Un pedagog de referència

La mort deJoan Triadú ens ha deixat una mica més orfes. La darrera vegada que vam coincidir en un acte fou en la sala Joan XXIII de la Institució Cultural del CIC a propòsit de la presentació del seu excel·lent llibre Textos i pretextos de pedagogia. Fou un acte memorable. En aquella mateixa sala, molts l'havíem escoltat impartir conferències sobre literatura catalana quan feia de docent en aquella institució que després va dirigir durant molts anys.

No és fàcil condensar en poques paraules les múltiples facetes deJoan Triadú. L'escriptor i periodistaAgustí Pons ens ha deixat una bella biografia, Joan Triadú, l'impuls obstinat, on es perfilen les diverses cares d'aquest homenot nostrat. És coneguda la seva faceta d'activista a favor de la llengua catalana i de les llibertats democràtiques en contextos de persecució i de genocidi cultural contra Catalunya. És, també, molt celebrada la seva dimensió d'antòleg de poesia i de contes catalans. Va exercir durant tota la seva vida la crítica literària i la seva veu era escoltada arreu com un judici de referència.

També és obligat recordar-lo com un dels deixebles i estudiosos deCarles Riba, com l'impulsor del Festival de Cantonigròs, que va aplegar personatges essencials de la cultura catalana de l'exili, però no es pot oblidar la seva dimensió de traductor del grec, dePíndar, entre altres, i la seva passió per la cultura anglesa, en particular, perShakespeare.Entre els seus mèrits, vull destacar la figura del pedagog.Joan Triadú ha estat un mestre de mestres. Es va forjar com a mestre essent molt jove i en circums­tàncies molt difícils. Ho explica a Dies de memòria (1938-1940): diari d'un mestre adolescent, que hauria de ser lectura obligatòria a les facultats de Magisteri del nostre país, sobretot per pal·liar l'amnèsia col·lectiva que patim com a país i perquè les noves generacions de mestres coneguin de quin subsòl venim.

Va ensenyar pràcticament tota la vida llengua i literatura catalana i la seva pràctica docent tenia un estil sobri i irònic, poc donat a les hipèrboles, elegant en les formes i apassionat amb allò que explicava. Venia de gust escoltar-lo i feia despertar el desig de llegir. Mai no va sumar-se a les modes imperants, ni a les literàries, ni a les pedagògiques. Tenia el seu criteri i el defensava enraonadament i amb convicció.

La seva filosofia de l'educació no neix de la biblioteca, sinó de les aules i de la gestió i direcció educativa. Destacava el valor de la persona i la seva llibertat i, a la vegada, una educació arrelada al país i a les tradicions, sense complexos ni pors, però no tancada en si mateixa, sinó cosmopolita i exigent. Entenia que el mestre ha d'estimar els seus deixebles i, a la vegada, els ha d'exigir tot allò que puguin donar de si mateixos. El do generós és allò que fa gran el mestre, sentencia en els seus escrits. El seu ideal educatiu, difícil de definir, tenia un rerefons estoic, però, a la vegada, profundament amarat d'humanisme cristià. Fou un catalanista de pedra picada en temps de renúncies i un cristià posat al dia abans de la celebració del Concili Vaticà II.

Notícies relacionades

L'impuls obstinat

Mor Joan Triadú, resistent de la cultura catalana

La seva mort ens deixa una mica més orfes. DiuKierkegaard que recordar els difunts és una obra d'amor. En aquest cas, és, també, un deure de justícia.

President de l'Associació CIC.