Barcelona exhibeix les fotos que Eugeni Forcano va donar a la ciutat

Amb una càmera Rollei i una altra Novoflex al coll, Eugeni Forcano inclina el cap, arrufa lleugerament les celles i dirigeix una mirada castigadora al seu germà Josep, que l'acaba de fotografiar al carrer Pelai mentre tres nens miren divertits l'enorme teleobjectiu de la seva Novoflex. Aquest retrat del 1964 obre el catàleg de la doble exposicióEugeni Forcano. La meva Barcelonai mostra el fotògraf al seu hàbitat natural, al carrer, on passava hores passejant, observant i calculant el moment just per congelar tota aquella vida en un clic.

La doble mostra reuneix 230 de les 650 fotografies de la Barcelona dels anys 60 que Forcano va donar a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona l'any passat i està dividida entre la sala d'exposicions del mateix Arxiu (plaça Pons i Clerch, fins al 15 de gener) i la Sala Ciutat (carrer Ciutat número 2, fins al 3 d'octubre). El fotògraf, de 84 anys, convalescent d'una operació, no va poder assistir a la inauguració i en el seu lloc va comparèixer Roser Martínez, que ha estat la seva ajudant durant 40 anys, i la persona que el va convèncer perquè desenterrés el seu arxiu en blanc i negre molts anys després que ell s'hagués rendit al color.

«El carrer és la vida, sempre hi passen coses, però passen molt ràpid i cal estar molt alerta per veure-les –va dir Martínez–. Eugeni tenia una intuïció, un sentit de l'anticipació que li permetia captar les coses. Ell tenia aquest do. Per això quan veiem les seves fotos sembla que sentim parlar les persones». En la seva obsessió per captar l'ànima humana l'ajudava el fet de treballar amb una càmera Rolley, que permetia enfocar des de la part superior sense apuntar directament a la gent.

La majoria de les còpies d'època exposades i altres imatges que es projecten en pantalla són retrats. N'hi ha de molt coneguts, com el nen gitano deLa mirada insondable(1963) iJosep Pla en el seu món màgic(1967); de molt divertits, comTurista i càmera vetustes (1963) i les monges horroritzades davant la visió d'un biquini aRubor(1965), i també de molt dramàtics. El nen resant davant d'una creu a la fossa comuna de Montjuïc

(Com entendre la mort tan aviat?,1963) fa posar la pell de gallina.

«Les fotos de l'Eugeni no es poden mirar de pressa –va comentar Roser Martínez–. Són poemes que s'han de rellegir. Tenen sentit de l'humor, ironia i la voluntat de no ferir el retratat. L'Eugeni és una gran persona, que respecta la gent i l'estima».

RETRATAR LA DIGNITAT / En retrats comL'home del sac al carrer de les Mosques(1962), el que destaca el fotògraf no és la misèria sinó la dignitat del vagabund. Forcano, no obstant, no és tan magnànim amb els burgesos. ALa riquesa(1962) va caçar el baró de Viver a bord del seu cotxe de cavalls circulant pel passeig de Gràcia amb cara de pocs amics.

El fotògraf no va buscar mai el contrast entre rics i pobres, la des­igualtat de l'època més aviat el va trobar a ell. La seva Barcelona té un aire neorealista, com en la impagable imatge d'un nen que toca la trompeta en un pati de veïns mentre una dona es tapa les orelles (Així va començar algun famós, 1963).

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Segons Martínez, Forcano recorda exactament el moment i el lloc on va fer cada una de les fotos exposades. De fet, tots dos van tornar a recórrer la ciutat, gairebé 50 anys després, per poder datar i retitular les 230 imatges.

A la Sala Ciutat també s'hi exhibeix la primera portada de la revistaDestinofirmada per Forcano, el 1962. L'autor havia enviat aquesta imatge d'un colom alçant el vol davant de la catedral a un concurs d'anècdotes estiuenques.