els testimonis

Shlomo Venezia: «No hi havia esperança de viure»

Shlomo Venezia, a finals de maig, a Madrid.

Shlomo Venezia, a finals de maig, a Madrid. / EFE / JUANJO MARTÍN

Es llegeix en minuts

Tan bon punt van arribar a Auschwitz la mare i les dues germanes petites de Shlomo Venezia van desaparèixer a les cambres de gas. Ell explica la seva experiència per telèfon des de Roma.

-¿Com va arribar al Sonderkommando?

-Els alemanys volien gent per treballar i el meu germà, els meus nebots i jo vam dir que érem barbers sense ser-ne. Ens van donar unes estisores grans i ens van dir que talléssim els cabells a les dones mortes que els tenien molt llargs. Jo vaig veure com a tres joves jueus ortodoxos que es van negar a treballar al crematori per la seva religió els van matar de seguida. No teníem elecció.

-¿Era la pitjor feina possible?

-Moltes vegades jo canviava el meu lloc amb el d'un amic que havia de treure els cadàvers de les cambres de gas perquè cada cop estava més dèbil i trist. Era una feina molt dura. Dins de les cambres era horrible perquè no tothom moria igual. Uns eren més forts i d'altres menys. Hi havia cossos amb els ulls fora, altres amb sang a les orelles. La mort hauria sigut millor d'un cop de culata al cap. La forca i el gas eren terribles perquè trigaven 10 o 12 minuts a morir.

-¿Com podia suportar-ho?

-Jo era molt jove i el meu cos era fort, la meva família era pobra i estava acostumat a les privacions. Això em va donar força per viure. Molts es van deixar morir. No crèiem que podien alliberar-nos, només pensàvem que un dia ens matarien, perquè cada tres mesos seleccionaven els que treballaven al crematori per matar-los. Penses que moriràs i et converteixes en un robot, deixes de ser persona. No pensar, no reflexionar, ens ajudava.

-¿Tenia por de la mort?

-No hi havia esperança de viure. Els alemanys no volien deixar testimonis vius, només morts amb pell i ossos.

Et pot interesar

-Al llibre explica com va veure un familiar entrar a les cambres de gas.

-Sí, un cosí del meu pare, Leon Venezia. Tots pregàvem perquè ningú que coneguéssim hi entrés. Em va cridar ell. Jo no el reconeixia perquè havia canviat molt des que havíem arribat junts al camp, era tot pell i ossos. Jo estava desesperat perquè ell volia que el salvés, però ningú podia ocupar el seu lloc. Avui et toca a tu, demà em tocarà a mi. Li vaig preguntar si tenia gana i em va dir que sí. Vaig córrer a buscar unes sardines i una mica de pa que tenia guardat i s'ho va cruspir tot. Em va preguntar si trigaria a morir i si es patia. Li vaig mentir. Li vaig dir que seria ràpid i que no sentiria res. Un alemany va començar a cridar i el vaig acompanyar a la porta.