La fórmula única de These New Puritans

En temps de caiguda de vendes, els grups de rock han de fer concerts sí o sí per subsistir. Però, ¿com és possible recrear en una sala petita un disc gravat amb vents, metalls, tambors japonesos o un cor de nens? Deu ser difícil i car portar a escena un disc comHidden,una obra mestra del 2010 que fa equilibris entre postpunk i popmainstream, ritmes dancehall i postminimalisme del segle XX. Els seus autors, These New Puritans, gaudeixen d’una moderada popularitat; no es poden permetre segons quina mena de gires gaire ambicioses.

Però dimecres, a Razzmatazz 3, en l’obertura del prometedor cicle de bandes emergentsBand to watch,van sortir airosos del des­afiament. Ho van fer amb una versió una mica més lliure, aèria i, alhora, urbana del so del disc, amb el líder Jack Barnett convertit en raper predicador de l’apocalipsi. No hi va haver nens, però sí tambors, que combinats en rabiosa harmonia amb la bateria podien enviar calfreds per l’esquena. Van brodar, sobretot, la recta final:Attack music, Fire power, White chords… Grans èxits de la música en un món ideal. Al costat d’aquests temes recents, rescats comElvis,del seu anterior àlbum, sonaven una mica vulgars. Els nous These New Puritans són millors. I únics.