Joan Miquel Oliver descobreix la seva Palma íntima

És un maniàtic de la simetria, i fins a límits insospitats. Un marcià de la música que és dibuixat com a tal, amb la seva guitarra elèctrica blau cel, per il·lustrar el seu encomanadís senzill 'Flors de cactus', la colorista targeta de presentació de 'Pegasus'. El cavall alat de Joan Miquel Oliver somriu entre núvols i estrelles amb la boca plena d’esmolades dents a la caràtula del seu compacte, dissenyada amb alegria pel seu conciutadà Albert Piña.

L’oníric imaginari del cantant i escriptor mai atén a formalismes. Tampoc en aquest primer compacte amb què alça el vol després de la dissolució d’Antònia Font, el tercer que publica en solitari. El seu univers és tan únic com la Mallorca que reivindica en aquesta cita amb Dominical. A la seva illa, avisa, hi ha un percentatge de calbs més elevat que a Catalunya. “Ho sé jo, que em miro cada matí al mirall”, riu, relaxat. Amb ell recorrem racons de Palma i de la seva vida. Espais que ajuden a entendre la seva filosofia (és llicenciat en Filosofia i Lletres), i que tria com a recorregut íntim del seu passat i el seu dia a dia. La cita és al restaurant Can Trispol (travessa d’en Ballester, 6), on menja sovint perquè és molt a prop del seu estudi. El pintoresc local que té des de fa cinc anys i on ha gravat i tocat tots els instruments que sonen en el seu últim treball, amb divertits llums fets amb regadores. “És el meu laboratori, hi vaig i vinc sempre en bicicleta, és on m’agrada experimentar”, explica.

“Palma està disfrutant d’un moment cultural molt viu”, comenta l’artista. I l’epicentre és la plaça Quadrat, “on s’ajunten ceramistes, joiers, modistes... i es converteix en un meravellós mercat de segona mà. La crisi econòmica fa que la gent doni per impossible el tema laboral i es dediqui pel seu compte a les seves coses. Hi ha una coincidència de ments molt lúcides a Palma. S’han ajuntat i reconegut. Fan pinya. I dóna gust tanta oferta antropològica”.

La següent parada obligatòria és la llibreria Quart Creixent, on va treballar com a llibreter durant quatre anys, mentre estudiava la carrera i germinava Antònia Font. Era una antiga farmàcia que manté els seus mobles i les seves vitrines originals. Els llibres substitueixen les medicines a les abarrotades prestatgeries. “És l’única al món que només té llibres en català. És una llibreria molt activista en aquest sentit”, subratlla Oliver. “Recordo el dia que li vaig dir a la Miquela, la propietària, que me n’anava. ¡Com plorava!”, relata camí de l’establiment. Ella el rep amb repetides mostres d’afecte. Encara que després li etziba: “¡Aquí tenim el pitjor llibreter de tot Catalunya!”. El músic assenteix: “És cert. No sabia recomanar. Però, bé, feia de tot: recordo quan gairebé cremo el taulell fent d’electricista...”

Joan Miquel Oliver va dedicar a Quart Creixent el seu primer llibre, el poemari 'Odissea trenta mil'. El músic el troba fàcilment, a les prestatgeries de l’esquerra. A les de la dreta hi ha la seva primera novel·la, 'El misteri de l’amor', de la qual va vendre 12.000 exemplars. També localitza la seva obra de teatre (encara sense estrenar): 'Un quilo d’invisible'. Però... “¿on és 'Setembre, octubre i novembre'?, pregunta a l’excap. “¡On vols que sigui: a l’expositor central, on posàvem les obres que no sabíem on col·locar!”, li respon.

És un llibre sobre l’escalada (el cantant no en practica), que té com a personatge central Miquel Riera, l’inventor de l’anomenat psicobloc (es fa sense corda i sobre el mar). Un indie que no contempla cap tipus d’autoritat i que viu al marge de la realitat. Una mica semblant a Joan Miquel Oliver, a qui la Filosofia li va fer adquirir “el tic de l’ultraescepticisme”. “Encara que no és qüestió de no creure en res, sinó de replantejar-s’ho tot, com a bon filòsof. ¿Ha pensat alguna vegada per què es va inventar la política? Si intentes trobar-hi la resposta, acabes sent un anarquista radical, que és el lloc on també em situo jo”.

A Setembre, octubre i novembre es parla precisament del següent destí, el bar Flexas, regentat per la popular vedet La Terremoto de Alcorcón amb el seu soci Xavi de las Heras i Fernando Estrella, excomponent del grup Peor Imposible. “Aquí, durant els anys 80 i esporàdicament, Miquel Riera va fer els seus primers espectacles de discoteques, penjant-se de cordes. Fernando Estrella era el seu amic i sempre quedàvem aquí. A partir d’aleshores, jo hi vaig començar a venir més sovint. És un bar autèntic, de faràndula, amb molta moguda artística i que sempre acull exposicions de fotos”, explica durant el trajecte.

Quan hi arribem, darrere el taulell hi ha Adela Peraita, que va ser cantant de Sunflowers (banda que als 90 va aconseguir certa popularitat amb títols com 'Happy birthday'). “El local conserva tota l’essència de quan va néixer, el 1944.

Està situat en ple barri xino de Palma i té la voluntat de recuperar la vida real d’aquests carrers”, explica l’exvocalista, reconvertida en divertida cambrera, a qui Oliver anomena “¡rubia!” mentre beu un chupito d’herbes dolces (típic de l’illa).

El cantautor es vol aturar després a la botiga de vímet Vidal per parlar de la importància de l’economia local i criticar el “boom turístic que va començar a patir Mallorca durant els anys 60”. “És un miracle que no estigui tancada, amb les nefastes conseqüències d’aquest tipus de turisme de masses que ha provocat que molta de la indústria d’abans desaparegui i se substitueixi per aquesta altra tan autodestructiva i que s’arruïni el producte autòcton. No podem permetre que es carreguin, per exemple, una indústria tan vinculada a les illes Balears com és la del calçat [la casa on va néixer, a Sóller, és una antiga fàbrica de sabates, i és on segueixen vivint els seus pares]. Ni tampoc la del tèxtil, ni la de l’oli, ni la del sabó... Arribarà un moment que el turisme entrarà en crisi i haurà deixat el país orfe de la seva forma de vida natural. Dir que Mallorca viu gràcies al turisme, que és la seva principal font d’ingressos, és mentida. L’única veritat és que no es pot viure només del turisme. És un disbarat. La història de la nostra economia és una demostració indiscutible que Mallorca sempre ha viscut dels seus productes propis i de l’exportació. Però ens l’estan destrossant, ja que ens obliguen a assumir un turisme que si a algú li interessa és als polítics”.

A Mallorca, constata, “s’ha localitzat en àrees com a s’Arenal, però Palma s’està barcelonitzant. És un turisme inassumible que s’està carregant des del litoral fins als espais públics i locals, com el celler Morell, un bar de carretera de gent fantàstica que va deixar de tenir la concessió i ara és una trista botiga de souvenirs. Aquest fenomen, aquest turisme que s’infiltra, pot semblar una bona sortida a curt termini per a qui tingui un negoci, però destrueix la ciutat. Destrueix la humanitat de la ciutat, que al final és l’únic que necessites: que la gent t’accepti i et doni la seva amistat, la seva companyia. Si no, ¿què tens? Crec que Barcelona, en aquest aspecte, és irrecuperable. I que Palma s’està començant a espatllar. N’hauríem d’aprendre amb l’exemple i no cometre els mateixos errors”.

Amb l'arribada del turisme, els hotels es van multiplicar i va néixer una nova demanda: la de músics. “Molts habitants van aprendre a tocar un instrument per guanyar-se la vida. A casa em deien que ser músic és una amargura i que acabes alcohòlic. El cas és que el meu pare va ser músic d’hotel. I el germà de la meva mare, el meu padrí, va morir a conseqüència d’aquest tipus de vida. La meva mare va intuir fa 25 anys que aquest no era el destí que volia per a mi. Jo vinga a insistir als meus pares que m’apuntessin al conservatori, i no hi havia manera. Finalment els vaig convèncer, encara que em vaig desapuntar abans de començar. Em va semblar un lloc molt caspós. Vaig agafar la instància, el llibre de solfeig, el vaig estudiar i després vaig dir als meus pares que no hi volia anar. Llavors devia tenir 19 anys i tocava versions de Pink Floyd, Dire Straits... El meu pare em deia: ‘Ja n’hi ha prou de jugar. Has d’anar a tocar de veritat i guanyar diners’. I va ser quan en un diari d’intercanvi vaig veure el següent anunci: ‘Es necessita guitarrista de blues per a feina fixa dimecres i dijous’. ‘Però jo no sé tocar blues’, li vaig replicar al meu pare. ‘Tu saps tocar el que calgui, em va contestar. I efectivament. Vaig fer uns sis bolos. Va ser la meva primera feina remunerada”. ¿Recorda quant va cobrar? “25.000 pessetes, però a repartir entre cinc. I pensi que era l’any 88”.

Oliver tenia "claríssim" que seria artista des dels 12 anys. “Em passava tota l’estona amb la guitarra. Un amic me’n va donar una d’elèctrica i la portava penjada tot el sant dia. Tocava 20 hores diàries. Me l’enduia fins i tot al lavabo. Volia ser un guitarrista de primer nivell”. L’ideòleg, guitarrista i compositor d’Antònia Font presentarà el seu nou àlbum en festivals tan diferents com el Guitar BCN (7 de maig), Primavera Sound (30 de maig), Vida (5 de juliol) i Cap Roig (15 d’agost), acompanyat pels altres dos membres del seu Power trio: Jaume Manresa (teclista de la banda mallorquina) i Xarli Oliver (músic de Vic i primer bateria de Sau). “Aquest format és molt més fàcil d’organitzar. Amb Antònia Font coordinar el calendari de cinc paios era complicat. Vam arribar a fer 60 concerts en un any. I les agendes incloïen vacances, projectes diversos paral·lels, parts... Era un cristo, vaja... (en Joan Miquel és pare de dos nens)”.

Parada següent: el Museu de sa Jugueta, on treballen dos exintegrants de la formació: els germans Debon. En Pere (bateria) i en Pau (cantant) porten el bar del màgic museu des del maig de l’any passat i organitzen tota mena d’activitats. “En Pere és un bon cuiner. I cada dijous munten actuacions”, explica en Joan Miquel mentre es beu a la barra, sota de capgrossos penjants, el cafè que li ha servit l’exbateria, amb un davantal. “Aquesta nova vida no té res a veure amb Antònia Font”, reconeix Debon.

¿Quines joguines van ser clau en la infància de Joan Miquel Oliver? “L’Scalextric, la pista Looping i el Tente”. ¿I el Lego no? ¡Tant que va triomfar Antònia Font amb la divertida cançó 'Lego'!  “No tant. Això sí, recordo quan va venir el representant de Lego al camerino i me’n va regalar un de Star Wars per als meus fills”.

La dissolució del conjunt va agafar per sorpresa tant els seus nombrosos i fidels feligresos com les formacions mainstream catalanes que admeten la seva incontestable influència. Ni Oliver ni la resta d’integrants esperaven l’enrenou que es va organitzar quan el 2013 van anunciar la seva separació, després de 17 anys intensos. Amb la ruptura també va desaparèixer Drac, el segell que van muntar amb la idea de l’autoedició, quan encara molt pocs s’hi atrevien. “Vam arribar a un punt d’èxit en què tothom sabia qui érem. I si algú no comprava el disc era directament perquè no li agradàvem, no per falta de promoció. De fet, vam haver de limitar les publicacions, les entrevistes, tot, per no provocar una sobreexposició”.

El dubte de si un futur retrobament és possible sempre hi serà. Altres bandes com Companyia Elèctrica Dharma i Sopa de Cabra han tornat recentment als escenaris. El timoner d’Antònia Font, però, no contempla aquesta opció. “Per la meva banda, és clar. Encara que en Pau hagi dit en una entrevista que potser sí que tornarem, és lògic que tot segueixi el seu curs. I de la mateixa manera que fa dos anys ens vam dividir perquè ens venia de gust fer-ho, si en algun moment a tots cinc ens ve de gust ajuntar-nos, doncs llavors ja ho veurem”.

Hi ha una curiositat per desvelar: ¿D’on li ve a Joan Miquel Oliver l’obsessió per la simetria? “Ni me’n recordo. Però és incontrolable. Si em toco una cama sense voler, he de fer el mateix amb l’altra. I sempre veig el món dibuixat: veig línies, punts, propor­cions. A vegades tanco un ull per facilitar la impressió de planitud. M’agrada el dibuix tècnic. La perfecció. Potser aquesta obsessió té a veure amb una altra: la de tenir les coses controlades. I m’agrada pensar que tot pugui tenir una representació matemàtica que t’ajudi a entendre el que està passant. Aleshores tot tindria una explicació. La representació del món en dibuix em fascina. I la simetria és encara més apassionant. La percepció de la simetria està molt connectada amb impulsos molt primordials de l’espècie humana. I en l’animal en general: els simètrics triomfen més a nivell de reproducció. Ah, i la meva passió per la bici també hi té alguna cosa a veure: la bicicleta aquesta mil·limètricament ajustada al teu cos. I si jo no tinc el manillar perfectament perpendicular a la roda, és que em poso malalt”.

“M’he d'esforçar perquè no puc viure una vida asimètrica. Em sento com un fumador que no fuma. Sóc conscient que ho he de superar. Recordo un dia que vam quedar tots els Antònia Font a Barcelona a la cocteleria Milano, i estàvem tots asseguts en una composició perfecta. Estàvem ubicats d’una manera que vaig pensar que era la foto perfecta i que no em podia moure per seguir així. De sobte, un se’n va anar i li vaig deixar anar: ‘¡No te’n vagis!’. Tot per mantenir la composició”.

La seva música, subratlla, “és pura simetria”. “A tots els nivells: harmònic, en l’estructura de les cançons... Què bonics que són els mateixos pentagrames. Veus les notes i veus estrelles, en una constel·lació que et porta a entendre l’harmonia universal. Una melodia ben escrita és perfecció, bellesa. Per alguna cosa l’estudi de la melodia es diu harmonia. Ja està tot dit”.

Palma va ser fundada l'any 123 A.C. pel cònsol romà Quint Cecili Metel, en un turó situat al marge esquerre de la cala que formava la desembocadura del torrent de la Riera. Joan Miquel Oliver vol acabar el recorregut sentint la brisa del Mediterrani, a les muralles romanes, “el tram que encara en queda, és clar, ja que una gran part va ser destruïda”, explica.

“Hi ha una zona, un punt en concret, que m’agrada especialment i que té a veure amb la simetria”, admet camí del baluard del Príncep (es diu així en referència a la visita que hi va fer Felip II quan era príncep). I allà escull just el vèrtex d’aquest imponent balcó a l’ample mar per posar, recolzat en el mateix baluard.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Durant els anys 40, i en contra de les normatives proteccionistes, explica que van construir en aquesta zona la Caixa de Reclutes, que no es va destruir fins a finals del 2007. “Aquesta edificació militar va contribuir a gran part del deteriorament del lloc”, lamenta l’artista. Des del 1985, la seva rehabilitació ha sigut clau. El fotògraf Ferran Sendra vol una última instantània. Més a prop encara de l’aigua.

Per baixar a l’espigó can Pere Antoni s’ha de travessar el passeig marítim. Les onades piquen contra les roques i Joan Miquel Oliver observa com el vent bressola les palmeres perfectament alineades. Amb abric, amb les mans a les butxaques i sense el seu barret de palla (hauria sortit volant), dirigeix la mirada cap a la catedral. És l’hora de l’àngelus. El sol ja es pon. Toca tornar a casa. S’acomiada, afectuós. I agraït. Diu adéu a la seva estimada Palma per tornar a l’estudi, a buscar la bici que aparca penjada en una de les seves parets, i tornar a Sóller (al nord-est de l’illa). El poble, amb olor de tarongina, que el va veure néixer. El verger de Mallorca. Una vall fèrtil per a una imaginació fèrtil.