Adrián Campos, un emprenedor en un món de caníbals

Era tot passió, la mateixa que el va portar a pilotar un F-1, l’origen de l’entusiasme amb el que va abordar mil i un projectes en categories inferiors fins a crear el seu propi equip de F-1. Adrián Campos (Alzira, 17 de juny de 1960) era un emprenedor, tot cor, el seu gran múscul, el mateix que es va aturar ahir sense previ avís, per un aneurisma a l’aorta amb tan sols 60 anys.

Havia tornat a fumar, sí, sense gaire control, com gairebé tot en la seva vida. Això dirà la medicina, que parlarà poc dels milers de viatges a les seves espatlles, les nits sense dormir buscant finançament, les voltes del seu cap a centenars de projectes –una altra vegada un equip espanyol de F-1, entre altres projectes per a ¡ja!–, les seves infinites gestions per llançar tants i tants pilots que van passar per les seves mans.

«Vaig arribar com vaig arribar a la F-1, però vaig arribar, que era l’objectiu», solia dir sobre el seu aterratge a la F-1, en aquell equip Minardi, que va compartir amb Luis Pérez Sala. Era net de l’empresari Luis Suñer, sí, amb patrocinadors importants, també, però qualsevol nen amb diners no pilota un F-1. Va ser el primer espanyol a guanyar una carrera de F-3 a Europa, i a la seva esquena es carregava tot el llast d’una gairebé nul·la tradició del ‘Gran Circ’ a Espanya.

Un pilot frustrat

Es va adonar de seguida que li faltava el talent per ser un pilot ‘top’, però es va amarar de tots els coneixements que necessita un pilot i un equip per ser grans. Un 16è lloc el 1987 va ser la seva millor actuació i, aleshores, ja se li havia posat al cap exercir de trampolí perquè altres espanyols, altres pilots, arribessin a la F-1 en millors condicions. Parlant de talent, Campos solia dir «Hi ha tres tipus de pilots: el que té talent i no caràcter, que dura molt poc; els de més caràcter que talent, que poblen la graella de F-1, i els que tenen les dues coses, un entre un milió, és a dir, Fernando Alonso».

Amb aquestes idees va tirar pel dret per crear el Campos Racing, un equip de categories inferiors que es va fer un lloc en l’‘estabilishment’ de l’automobilisme internacional, quan va promocionar Marc Gené a la F-1, primer, i Fernando Alonso, després. «A Espanya hi ha F-1 gràcies a Jaime Alguersuari i Adrián Campos», repeteix sempre Giancarlo Minardi, el patró de l’equip italià (després Toro Rosso i ara Alfa Tauri) pel que van passar Campos, Pérez Sala, Gené, Alonso, Jaime Alguersuari i, fins i tot, Carlos Sainz, ara flamant pilot de Ferrari.

Campos es va dedicar en cos i ànima a aquesta complicadíssima transició entre el kàrting i la F-1, a descobrir talents, a buscar pressupostos, a formar estructures. Fernando Alonso, Marc Gené, Antonio García, Álex Palou, David Vidales, Adrián Vallés, Félix Porteiro, Vitaly Petrov, Giorgio Pantano, Lucas di Grassi, Alexander Rossi, Roberto Merhi, Jack Aitken, Mitch Evans o Lando Norris. Tots ells han estat lligats a Adrián, un pom amb dos pilots a l’actual graella, un guanyador de la 500 Milles i un altre en potència, i un bon grapat de pilots que van passar per la F-1 i viuen en l’actualitat de l’automobilisme. Les xarxes socials s’han omplert amb els seus missatges de dol.

El col·lega d’Ecclestone

Va ser un treballador incansable, ple de llums i ombres, amb moments de ruïna. «Sé qui hem de fitxar i quins mitjans necessitem. Només em fan falta diners», li va dir a Alejandro Agag el 2005. I el que, després, va ser promotor de l’exitosa Fórmula E es va posar de ple en l’assumpte buscant un patrocinador, Barwa, per a l’equip de Campos.

Van ser campions per equips de la GP2. I al menut Campos se li va ficar al cap –aquell que movia de banda a banda passant la mà pel serrell, mentre encenia un cigarret després d’un altre– crear un equip espanyol de F-1. Va ser una empresa amb més cor que cap, com gairebé totes la seves. Va aconseguir convèncer Bernie Ecclestone i es va fer lloc a la graella amb el Campos-Meta, que després va derivar en Hispania i HRT amb un truculent procés pel mig al costat de Carabantes i Collin Colles.

«Em vas veure parlar abans amb Bernie ¿no?», em va comentar en una ocasió després de sortir del ‘motorhome’ de ‘Mister E’. «El vas veure, em va donar la mà, una abraçada, i tot somriures. Però quan vam entrar al seu despatx, va tornar-se un dimoni, va pujar a una cadira, i em va cridar com un posseït: ‘¡Adrián: show me the money, show me the money!’ Mostra’m els diners. És l’únic que li interessa, l’únic que val», repetia aquest valencià que s’ha emportat més d’un milió de secrets del ‘pàdoc’. Tots.

I en això e trobava Adrián aquests últims mesos, buscant els diners per a un nou projecte espanyol en F-1, per allargar la seva estructura a la F-4, el primer pas dels nois que han de deixar el kàrting als 16 anys per falta de mitjans en un certamen embogit pels costos, recordant que tenia ull per a això, per als pilots, com aquella vegada que va veure Fernando Alonso brillar en una carrera de campions a Barcelona, quan només era un nen i el va pujar al seu cotxe de la Fórmula Nissan, «amb enormes pressions per donar un volant a un asturià amb el Patrocini del País Valencià. Em va ser igual, jo sabia que era un campió en potència».

Notícies relacionades

Així queda la classificació de pilots del Mundial de F1 2023

Sainz, ambiciós a Spa: «Demà sortirem a l’atac»

Així era Adrián, un emprenedor en un món caníbal.