Entrevista a Marc Márquez: "El lloc per adquirir poder és la pista"

Ja atresora quatre títols mundials, de totes les categories en les quals ha corregut: 125cc (2010, Derbi), Moto2 (2012, Suter) i dos de MotoGP (2013 i 2014, Honda). Només té 23 anys i, el 2013, el seu primer any en la categoria reina, es va convertir, substituint el mític pilot nord-americà Freddie Spencer, en el millor rookie de la història i, per tant, en el campió més jove de MotoGP. Si aquest diumenge, o el que ve, o el següent, o l’altre… puja al podi, sumarà el seu calaix núm. 50 en MotoGP i serà el pilot més jove de la història a aconseguir-ho, substituint el mateix Valentino Rossi. I és que Márquez pot guanyar en la gira asiàtica (Japó, Austràlia i Malàisia) el seu tercer títol gran en només quatre anys.

–Quan guanyava en les categories inferiors ¿pensava que MotoGP li resultaria tan fàcil com ha sigut? –

Ningú es podia imaginar que això fos així, que estiguéssim a punt de guanyar el tercer dels quatre títols que hem disputat després d’haver debutat en MotoGP. ¡Jo no m’esperava guanyar ni tan sols el primer any! La meva primera sorpresa va ser estar a l’altura dels meus ídols, així, d’entrada. Perquè una cosa és arribar, fer-te a la categoria i, una altra de molt diferent, guanyar. Ningú s’esperava això, ni tan sols Honda quan em va fitxar podia imaginar-se que guanyaríem el títol en el meu primer any, ¡imagini’s tres! I el més important: sempre hem estat entre els tres primers, en assajos, en carrera i al Mundial.

–¿I vostè té una explicació a aquesta precocitat, voracitat i èxit? –

No, no hi trobo cap explicació. Arribes i guanyes. No ho sé, no ho he pensat gaire. Vaig arribar amb moltíssimes ganes i, d’entrada, em vaig trobar una moto guanyadora, a la qual em vaig adaptar molt bé. Aquella Honda (2013) era molt bona. Després, van venir uns anys complicats, com el passat i l’actual. ¿Explicació? M’agradaria tenir-ne, però no en tinc cap, de debò. M’agradaria pensar que m’he entrenat d’una manera especial, vaig fer això o allò diferent… però no, des del primer dia que vaig pujar a l’Honda, a València, ja vaig anar ràpid, molt ràpid.

–I, a sobre, amb un estil que molts critiquen perquè, diuen, és innecessàriament agressiu. –

Bé, sí i no. Cadascú té el seu estil. Tu pots guanyar sent molt agressiu i també pots guanyar amb un estil més suau, com el de Jorge Lorenzo. Al final, el que compta és la mentalitat de l’esportista i no només en les motos. Jo visc per a les motos. Tot, tot, ho faig pensant en les motos, a entrenar-me, a córrer, a guanyar... La moto està tot el dia al meu cap. Si me’n vaig de festa, penso en les motos, penso que l’endemà m’he d’entrenar. Si faig una altra activitat esportiva, penso en les motos i vaig amb compte; ¡atenció amb això que em perjudica!; ¡compte amb allò que no m’interessa!… La meva vida està condicionada per les motos.

–N’hi ha que corren per perdurar, per fer història, però vostè sembla que corre per divertir-se. –

Si li digués que corro només per divertir-me, li mentiria. És clar que em diverteixo sobre la moto. És clar que penso que, si vols guanyar, has de divertir-te a la moto, passar-t’ho bé, però calen altres coses per poder ser competitiu, guanyar carreres i aspirar al títol mundial. Però divertir-se és vital. Si et diverteixes, tota la resta vindrà rodat. Va tot enllaçat. Quan et diverteixes és perquè disfrutes a la pista, és perquè guanyes. Si et diverteixes però no guanyes, ja no és el mateix, no.

–Potser per això, vostè ha escollit amb molta cura i atenció els seus tècnics i mecànics. –

Per a mi és vital estar a gust, content, motivat, saber que m’ho puc passar bé al circuit. Per això m’envolto de la meva gent, del meu equip i part de la meva família. El que no vull és venir aquí com si fos una obligació, com si fos una feina. La teva predisposició a passar-t’ho bé, el clima de l’equip, l’atmosfera del circuit, l’ambient del pàdoc, t’ajuda a pujar a la moto amb ganes, motivat perquè tothom té la mateixa il·lusió que tot surti bé. Això forma part de la teva disposició a divertir-te, a passar-ho bé, però has de guanyar. Perquè també hi ha moments, molts, que pateixes, que no et surten les coses i, en aquells dies, no et diverteixes gens.

 

–¿És vital per a vostè que els seus mecànics siguin amics, molt pròxims? –

Hi ajuda molt, però més a llarg termini. Ara, que ja fa tres anys que estem junts, ho estic disfrutant més. Perquè, en el meu primer any a MotoGP (2013), vaig guanyar el títol amb l’equip de Casey Stoner, i ja hi havia el meu tècnic de confiança, Santi Hernández. Sense ell no hauria fitxat per Honda. I, sí, és veritat, l’equip t’ajuda, dins i fora del circuit, a mantenir la motivació, la mentalitat guanyadora, l’ambició, l’alegria, però tenint en compte que, de dijous a diumenge, s’ha de canviar el xip, perquè és treball, disciplina, professionalitat, empenta. Som amics, però tots sabem deixar la conya a les portes del circuit.

–La família també compta molt. –

La família, els amics, tot el que envolta la teva vida fora dels circuits et serveix per a una cosa molt important: mantenir l’estabilitat en el dia a dia, que tot sigui al més natural possible. Ja he dit que, dins del circuit, la meva família és el meu equip.

–¿Què va aprendre de l’enfrontament viscut amb Valentino Rossi al final de l’últim Mundial de MotoGP? –

Sempre n’aprens, sobretot agafes experiència, que és molt important en aquest món. És una gran veritat que dels errors se n’aprèn. Jo en vaig cometre molts a començaments de temporada, que després vaig arrossegar tot l’any, em van pesar molt. No és el mateix estar a 50 punts del líder, que estar lluitant pel títol.

 

–¿Tot això el va fer més fort? –

Diguem que en vaig aprendre molt. Especialment a observar, ja que vaig veure coses, situacions, que no havia vist mai. Em va fer veure el que no havia vist. No del motociclisme, sinó d’aquest món. Que no tot depèn de tu, que hi ha molts factors, moltes coses alienes a la pista, que has de saber gestionar bé. I hi ha coses que se t’escapen de les mans, així que el millor és anar a la teva.

–¿Què és el que més li va doldre? –

Bé, diguem que vaig entendre molts altres pilots de la història. Tu pots ser millor o pitjor a la pista, però has de ser tu, defensar el teu estil, anar a mort amb els teus. Vaig aprendre que els piropos t’arriben sols i en gran quantitat quan guanyes; i, quan perds o hi ha incidents com aquests, hi ha gent que està apostada amb l’arma carregada, per disparar-te, per fer-te trontollar. Aquesta va ser la millor lectura de tot.

–Si algun dia, que tot pot ser, té el poder que posseeix Valentino Rossi, especialment fora de la pista, mirarà de no comportar-se així? –

¡Tant de bo pugui ser com Valentino d’aquí uns anys!, arribar al seu mateix nivell. Això demostraria que la meva carrera com a pilot ha sigut tot un èxit, ja que el que ha fet Vale és molt difícil d’igualar. Cada un som com som i gestionem les situacions com bonament podem i sabem. Per descomptat, tinc molt clar que intentaré no canviar aquest tarannà que em caracteritza, ni el meu somriure. Intentaré que certes situacions no m’influeixin en la manera de comportar-me.

–S’ha de saber utilitzar el poder que un té en el seu món. --

Bé, tot depèn del poder que tinguis, que t’hagis guanyat any a any. El millor lloc per aconseguir-lo és a la pista. Si ets ràpid, si guanyes, tot és més fàcil fora. Però, al final, has de ser tu, no canviar, no deixar-te influir per certes situacions, comentaris o persones i mantenir-te amb els teus. Perquè el que tinc clar és que una cosa és tenir poder i una altra, de molt diferent, utilitzar-lo contra algú.

–Malgrat tot, vostè ha seguit amb el seu pilotatge, arriscant en cada carrera, en situacions esgarrifoses. –

Has d’arriscar si vols ser campió. El problema és saber quan pots fer-ho, quan ho has de fer, i no equivocar-te. Tots arrisquem. Miri Vale, que va arriscar moltíssim l’any passat i li va sortir bé. I, en canvi, aquest any, en situacions semblants, li surt malament. A mi em passa al revés.

–¿Té pressa per ser campió? –

Gens. Vaig tenir pressa el 2014, quan havia guanyat deu carreres seguides, i vaig acabar guanyant per l’avantatge que portava. Però hauria pogut perdre per les ànsies d’acabar com més aviat millor. És clar que aquest títol no se’m pot escapar, però he de tenir paciència. Tothom ho veu molt fàcil, però ningú pensa què passarà si patís aquí, al Japó, una lesió. Em podria perdre les dues pròximes carreres, que van seguides. Així que siguem prudents.

–¿Què li agrada de Rossi i que li encantaria tenir d’ell? –

És admirable el que està fent Valentino. La rivalitat és una cosa, però el que està fent, amb 37 anys, és increïble. I a la velocitat que ho fa. L’any passat no era el més ràpid, però aquest any, ho he dit moltes vegades, és dels més ràpids i, sovint, més veloç que jo. I això és de valorar. Valentino és molt complet en totes les situacions i, per tant, m’agradaria tenir part de la seva experiència.

 

–¿De Lorenzo, el tricampió? –

De Jorge, m’agrada una cosa que a molts no els agrada i que, sovint, crea polèmica: que sempre és el mateix. El que valoro d’ell és, tant dins com fora de la pista, el tarannà aquell que gasta, que molta gent no pot suportar, el manté contra vent i marea. Sempre és sincer, sempre diu el que pensa i, dins de la pista, pilota com creu que ha de pilotar. Em quedaria amb aquell martelleig i regularitat, amb el seu volta a volta quan té el seu dia.

–¿I del seu company Pedrosa? –

Em sorprèn que la gent el doni per acabat, perquè ell segueix estant als llocs del capdavant. Ja ho veu, ha tornat a guanyar, un any més, almenys un gran premi. No és fàcil conviure amb un company que guanya i lidera el Mundial, en una marca com Honda, però el Dani no perd mai la fe. M’agradaria tenir la capacitat que té Pedrosa per entendre la moto. Cert, quan no té la moto perfecta, li costa una miqueta més, però crec que aquests problemes són producte del seu físic, que el limita en el pilotatge. Quan el Dani té el dia, oblida-te’n: guanya.

–M’explica, sisplau, com pot salvar les caigudes que salva. --

Notícies relacionades

Márquez, el murri de MotoGP, torna a guanyar amb el mateix truc de Tailàndia

Marc Márquez es converteix en invencible en el GP d’Aragó

No, ho sento, no l’hi puc explicar. ¡Ni jo ho sé! Sempre dic que és sort. Molts pensen que és una barreja d’habilitat i força, però no, és sort. És clar que quan en salves tantes, una, dues, tres, quatre, cinc… alguna cosa fem bé a l’entrenar-nos, que ens serveix després per evitar aquestes caigudes en MotoGP.