30 maig 2020

Anar al contingut

El somni d'un diagnòstic mental sense estigma

El gran repte social de normalitzar la salut mental

Associacions d'afectats, oenagés i l'Administració procuren atenció, serveis i activitats destinades a la integració de persones amb algun trastorn mental en circuits de vida estandarditzats. El repte és esborrar tota marginalitat.

Carme Escales

El gran repte social de normalitzar la salut mental
El gran repte social de normalitzar la salut mental

/

El 30 de setembre de 1987 tancava les seves portes l’Institut Mental la Santa Creu de Barcelona. L’actual seu del districte municipal de Nou Barris ocupa part de les instal·lacions del centre que es van salvar de la demolició. Enrere quedava un segle d’assistència en clausura a persones amb diagnòstic de salut mental. Un any abans del tancament, alguns interns van ser traslladats a altres centres psiquiàtrics. La mort, en tan sols un any, de 34 d’ells va portar la fiscalia de Barcelona a obrir una investigació. Van ser les famílies dels pacients que ho van posar en coneixement dels jutges. La majoria de pacients van morir a l’Hospital Frenopàtic de Barcelona, on es van traslladar 109 malalts. D’altres van morir a l’hospital psiquiàtric de Sant Boi, on van ingressar uns altres 78 interns de l’Institut Mental de Sant Pau.

Barcelona creixia i els terrenys d’aquella enorme instal·lació, d’envergadura equiparable al Palau de Versalles, era un caramel per a la ciutat, que va prioritzar el sòl i no el futur dels que havien viscut intramurs. Els seus propis metges van oferir la possibilitat de tutelar els pacients en pisos, alguns dels quals ells personalment van posar a disposició dels desnonats del Mental.

Recursos comunitaris

El tancament d’aquell centre a Barcelona on s’aïllaven socialment les persones amb trastorn mental va catapultar la reforma psiquiàtrica que a molts altres països ja s’estava donant. A Itàlia, per exemple, la ‘llei Basaglia’, fruit de la ‘psiquiatria democràtica’ promoguda pel psiquiatre Franco Basaglia, que va posar la persona en el centre de l’atenció i no només la malaltia de la seva ment (pàgina 4), va establir les bases per tancar tots els manicomis del país.

"L’objectiu és que les persones amb diagnòstic de salut mental puguin exercir la seva condició plena de ciutadans"

Dotar la societat de recursos comunitaris, espais on les persones amb un diagnòstic de salut mental puguin exercir els seus drets i responsabilitats com qualsevol altre ciutadà, de manera autònoma, o supervisats o acompanyats en una mesura o una altra, és l’objectiu de qui presta atenció i conviu amb aquest col·lectiu. Netejar tot estigma sobre la seva malaltia, sense marginar qui la pateix exigeix encara més normalització de la salut mental. Saber que una de cada quatre persones al llarg de la seva vida tindrà algun problema de salut mental ajuda a considerar una atenció que ens afecta a tots, directament o indirectament. Aportar més informació sobre causes i una correcta supervisió de la malaltia, i sobretot de les capacitats de la persona al marge del seu condicionant diagnosticat, requereix més pedagogia en escoles, universitats, empreses i espais de lleure, tal com afirmen els experts a acompanyar el que conviu amb un trastorn mental.

Plans individuals

«Les dificultats que comporta la malaltia mental afecten de manera molt diferent», apunta Victòria Martorell, responsable de desenvolupament de serveis de la Fundació de Gestió Sanitària de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. «Que no pugui treballar mai més una persona amb diagnòstic de salut mental no és el comú denominador. Nosaltres potenciem al màxim l’autonomia, per mínima que sigui, i supervisem per tota la vida que segueixi correctament el tractament farmacològic», diu Martorell. «De vegades, el gran pla individualitzat és aconseguir que la persona es dutxi quan toca i que el seu entorn no es degradi», afirma. El seu posicionament és clar: «Igual que no rebutgem els tractaments pal·liatius oncològics, seria un gran error negar l’acompanyament d’algú les estructures físiques cerebrals del qual –danyades o de naturalesa diversa– fan que els seus neurotransmissors no treballin igual que els d’una persona sense cap malaltia mental».

Una residència en règim obert, a Nou Barris, amb 33 llits; 18 pisos tutelats i 104 places en un centre de dia configuren l’estructura del model comunitari de la Fundació Sant Pau que el psiquiatre Josep Chusa va començar a promoure quan es va tancar l’hospital mental. «A partir de 1987 es va anar improvisant gràcies a la feina d’agents socials i famílies. Avui la fundació atén gairebé un centenar de pacients amb la feina de 35 professionals. Tallers que potencien la socialització i l’apoderament d’usuaris i el recolzament a la mateixa llar a qui viu a casa seva són altres dels seus serveis.

"Si no rebutgem els tractaments pal·liatius oncològics, és un error negar tot acompanyament en salut mental"

 «La malaltia mental cronificada és l’assignatura pendent», afirma Victòria Martorell i corrobora des de Lleida la presidenta de l’Associació Salut Mental Ponent, Eva Barta. «Falten recursos per adaptar llocs de treball en qualsevol empresa que aposti per les capacitats d’aquestes persones erròniament descartades moltes vegades pel seu diagnòstic», diu. «Hem de poder parlar amb naturalitat d’aquestes malalties que no anul·len la persona, sinó que requereixen un acompanyament i molta comprensió de la seva circumstància, especialment en les seves possibles crisis», afegeix. Un club social, quatre pisos tutelats i programes de formació i inserció laboral, així com grups d’ajuda mútua formen part de la seva acció per la integració social de persones amb trastorn mental.

Barcelona preveu

L’Ajuntament de Barcelona compta per primera vegada amb un pla de salut mental que, des del 2016 fins al 2022 desenvolupa 101 accions per millorar els serveis d’atenció a la salut mental, lluitar contra l’estigma i acompanyar els que conviuen amb un trastorn mental (www.barcelona.cat/salut). La prevenció és un dels seus principals focus. “Posem l’accent en la infància i adolescència, per reduir abans dels 18 anys el risc de desenvolupament de malalties mentals”, precisa la comissionada de Salut de Barcelona, Gemma Tarafa. Punts d’informació per a joves als barris i el treball de les emocions a totes les escoles són accions del pla.

Salut Mental Catalunya s’empeny les administracions públiques a creure en aquesta integració possible de la persona amb un diagnòstic de malaltia mental, apoderant-la i situant-la al centre. “Perquè sigui capaç de prendre decisions i garantir-li oportunitats de desenvolupament i assoliment d’un treball i vivenda dignes, ha de comptar amb el recolzament de tots els agents socials i en tots els moments”, precisa la directora de Salut Mental Catalunya, Marta Poll. L’altre gran repte, afegeix, “és que tots arribem a entendre aquest cervell que es rebel·la i les dificultats que això comporta”, conclou.

Una illa d’atenció associal

L’any 1857 els responsables de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona encarreguen al doctor Pi i Molist, el frenòpata que dirigia la secció de “bojos i maníacs” de la institució, la redacció del projecte mèdic per construir un manicomi a la ciutat. L’arquitecte Josep Oriol i Bernadet  va dibuixar els plànols. I, gràcies al llegat d’un benefactor anònim, es van comprar les finques entre Horta i Sant Andreu del Palomar on el 20 de desembre de 1885 es va col·locar la primera pedra del projecte. El 1889 es va inaugurar la primera part de les instal·lacions del Mental de la Santa Creu. Tres anys després, el doctor Pi i Molist va morir i va deixar la seva fortuna per acabar el que ell anomenava "el meu manicomi". Van ser 12 pavellons aïllats amb capacitat per a 800 pacients, homes i dones separats; infermeries ventilades, àmplies sales de reunions i menjadors, cambres de bany i biblioteca, frontó, sala de billars, sala de música, un teatre, patis, jardins i capella. Els interns feien tallers de papereria, fusteria i corda. Ajudaven a fabricar gases per a l’hospital, feien pa o cuidaven l’hort.

Temes: +Persones