ESTRENA POLÈMICA

¿Podem riure'ns de Hitler?

La pel·lícula 'Jojo Rabbit' reobre el debat sobre si és tolerable fer broma a propòsit d'una ideologia que ha causat milions de víctimes

zentauroepp51629785 mas periodico pelicula jojo rabbit  from l r   sam rockwell 200109134730

zentauroepp51629785 mas periodico pelicula jojo rabbit from l r sam rockwell 200109134730 / Larry Horricks

6
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

El debat es reobre cada vegada que un acudit penjat a Twitter desencadena la indignació general. ¿On són els límits de l’humor? Cada país té els seus propis tabús: a Espanya, per exemple, ETA; als Estats Units, el color de la pell. Però n’hi ha un que transcendeix fronteres. ¿Fins on és admissible riure’s de Hitler? Fer-ho pot ajudar no només a mantenir el monstre tancat als llibres d’història sinó també a tallar-li les urpes, però satiritzar-lo corre el risc de trivialitzar el patiment dels seus milions de víctimes. Per tant, ¿on és la línia?   

Vell acudit

Hitler visita un hospital psiquiàtric, i tots els pacients li dediquen la salutació nazi. No obstant, un dels homes amb qui es creua no aixeca el braç. «¿Per què no em saludes, com els altres?», pregunta el líder. «‘Mein Führer’, soc l’infermer», contesta l’altre. «¡No estic boig!». L’acudit té més de 80 anys; alguns de qui es van atrevir a explicar-ho a l’Alemanya del Tercer Reich van pagar un alt preu. Malgrat això, a mesura que els nazis s’erigien en els personatges més temuts i odiosos de l’imaginari col·lectiu, també es convertien en objecte del major nombre de burles.

L’última d’aquestes arribarà a la cartellera divendres que ve: ‘Jojo Rabbit’ explica la història de Jojo Betzler, un mocós de 10 anys que aspira a ser el perfecte nazi en els últims dies de la segona guerra mundial, i per això s’inventa un amic imaginari que li serveixi de model de conducta. Aquest amic, per descomptat, és Adolf Hitler. A partir d’aquesta premissa, la pel·lícula retrata el Führer i els seus seguidors com uns idiotes i la seva ideologia com una cosa que només un nen podria creure, i recorre a l’absurd i l’‘slapstick’ per advertir dels perills del discurs de l’odi i de posar el poder polític en mans d’un dement. Per això, tot i que ha sigut criticada pels qui consideren que no confronta la terrible realitat del nazisme, ‘Jojo Rabbit’ demostra una rellevància irrebatible. I potser és just això, la capacitat per servir d’alguna cosa, el criteri idoni per establir els límits abans esmentats. 

 

«Si hagués 
conegut els
camps d’
extermini, no
hauria fet
‘El gran dictador’»,
va admetre Chaplin
anys més tard

Quan Charles Chaplin va estrenar El gran dictador (1940), malgrat l’avanç nazi per Europa els líders polítics nord-americans eren reticents a entrar en la guerra, i van considerar la pel·lícula una indesitjable coerció; el govern fins i tot va estar a punt de censurar-la, i diversos cines on s’exhibia van rebre amenaces de bomba. I podria dir-se que la violenta resistència que va patir és el que la feia necessària. Malgrat això, anys després Chaplin va escriure en la seva autobiografia: «Si hagués conegut els camps d’extermini, mai hauria fet ‘El gran dictador’; no m’hauria pogut riure de la insània homicida dels nazis». Segons la seva opinió, certs assumptes són tan atroços que no admeten burla. 

‘Thriller’ eròtic

Des d’aleshores molts han discrepat d’ell, i han manipulat els símbols del terror ari per desposseir-los del seu poder. Per exemple la sitcom ‘Los héroes de Hogan’ (1965-1971), que transcorria en un camp de presoners alemany i amb un repartiment que incloïa supervivents de l’Holocaust. O títols exponents del cine ‘nazisploitation’, com el thriller eròtic ‘Ilsa, la loba de las SS’ (1975) o la fantasia ‘They Saved Hitler’s Brain’ (1968), sobre un complot per descongelar el cervell criogenitzat del Führer. O, per descomptat, l’allau de mems generats per aquella escena d’‘El hundimiento’ (2004) en què Hitler pateix un atac de còlera al búnquer; Youtube acumula vídeos paròdics en els quals el monstre s’enfurisma perquè la seva pizza no arriba, o per la separació del grup Oasis o els problemes d’aparcament.

Retratar Hitler d’aquesta manera, diem, pot servir-nos per reafirmar el nostre rebuig del feixisme i distanciar-nos d’una història que preferim no repetir. Però també pot crear confusió i fer que alguns associïn el nazisme amb la cultura pop abans que amb l’Holocaust, oblidin les motivacions que el van sustentar i passin per alt les seves similituds amb les de la ultradreta actual. Jojo Rabbit no resoldrà aquest dubte, però la seva estrena demostra com d’oportú és continuar plantejant-la.

La història del cine ha tingut nombrosos exemples de sàtires sobre Hitler i l’Holocaust, aquestes són vuit de les més populars:

‘El gran dictador’ (1940)

Comèdia humanista que Charles Chaplin no només va dirigir sinó que també va protagonitzar encarnant dos personatges: un barber jueu i el comandant militar Adenoid Hynkel. La pel·lícula retrata Hitler com un pallasso envoltat de males bèsties i borratxo de les seves pròpies fantasies de domini mundial, i culmina amb un apassionat discurs del barber a favor de la pau i la llibertat i contra l’odi i la dictadura.

 

‘Ser o no ser’ (1942)

La pel·lícula més celebrada d’Ernst Lubitsch és una de les paròdies antinazis més lúcides que es coneixen. En plena segona guerra mundial, un companyia d’actors polonesos es disfressen d’oficials de les SS i utilitzen les seves habilitats interpretatives a fi de frustrar els plans de la Gestapo. Un exemple perfecte de com desautoritzar els actes i la ideologia dels nazis a través de la caricatura.

 

‘El rostro del Führer’ (1943)

En aquest ‘cartoon’ de nou minuts, l’Ànec Donald es desperta a l’Alemanya nazi convertit en membre del Tercer Reich, i com a tal no només ha de fer la salutació nazi a Hitler cada vegada que el veu sinó també practicar una obediència cega al Reich que resulta en grans moments de comèdia física. Finalment, Donald desperta entre llàgrimes de gratitud per ser un nord-americà lliure.

 

‘Els productors’ (1967)

Dirigida per Mel Brooks, és la història de dos empresaris teatrals que decideixen recaptar fons per finançar una obra musical anomenada ‘Primavera per a Hitler’, confiats que resultarà tan ofensiva que serà tot un fracàs de taquilla, i això els permetrà quedar-se amb tots els diners. El pla no els surt com esperaven: el públic malinterpreta l’obra com una sàtira, i aquesta aconsegueix un gran èxit. 

 

‘La vida és bella’ (1997)

Tragicomèdia dirigida i protagonitzada per l’italià Roberto Benigni sobre un pare que, després de ser internat en un camp d’extermini nazi juntament amb la seva família, fa tot el possible per fer creure al seu fill que tot el que passa no és més que un joc. Roberto Benigni va ser atacat amb ferocitat per un sector de la crítica, que va considerar que la pel·lícula es prenia l’Holocaust a la lleugera.  

 

Maleïts malparits (2009)

En la seva reescriptura política de la segona guerra mundial, el director Quentin Tarantino va acompanyar un grup de soldats jueus liderats per Brad Pitt que es passegen per Europa tallant la cabellera als soldats de les SS. No contents amb això, arribat el moment fan explotar tota la cúpula del Tercer Reich, i cusen Hitler a trets fins a convertir-lo en un garbuix de pell i sang.

 

‘Zombis nazis’ (2009)

Els morts vivents seguidors del Führer no són només personatges del joc favorit de molts ‘gamers’, ‘Call of Duty’; també són protagonistes d’un subgènere de terror còmic a què pertany aquesta cinta noruega que, això sí, defuig gairebé per complet la sàtira política. Es conforma amb escenificar una successió de decapitacions, empalaments, esbocinaments i aixafaments facials. 

 

‘Ha vuelto’ (2015)

Notícies relacionades

Sàtira sobre la problemàtica relació d’Alemanya amb el seu passat. La seva premissa és que, el 2014, Hitler torna a la vida, i es mostra tan desorientat que els alemanys comuns assumeixen que és un comediant sonat i no un dictador brutal. Alguns se’n riuen i es fan ‘selfies’ amb ell; d’altres aprofiten per donar curs a la seva nostàlgia feixista. Lògicament, el Führer es converteix en estrella de Youtube.