Anar al contingut
Memòria del poble jueu

Memòria del poble jueu

El segon volum de la 'Historia de los judíos' de Simon Schama repassa les persecucions i intents d'integració del poble d'Israel entre el 1492 i el 1900

Juan Fernández

El segle XX ha sigut tan intens per als jueus que ha acabat eclipsant tot el seu passat. Evocar avui la causa hebrea obliga a centrar el relat, inevitablement, en l’Holocaust nazi i el conflicte entre Israel i Palestina, com si tot el que hagués passat abans cabés en una nota a peu de pàgina als llibres d’història. No obstant, la memòria dels descendents del regne de Judà és tan llarga i frondosa com la del mateix Occident, tot i que el paper de boc expiatori de tots els mals que sovint els va tocar exercir els va condemnar a una marginació secular. Les actes sempre les aixequen els vencedors.

Contra aquest destí maleït es bat l’historiador britànic, i jueu anglès de segona generació, Simon Schama (Londres, 1945), que s’ha proposat rescatar de les golfes de la història el relat d’una cultura mil·lenària que continua viva, malgrat les incomptables purgues i persecucions que ha suportat. El 2013 va publicar el primer volum de la seva Historia de los judíos, que incloïa des de la formació d’aquest poble fins a la seva expulsió d’Espanya el 1492, i ara acaba de presentar-ne la segona part, editada en castellà per Debate, que segueix l’empremta hebrea per tot el planeta des de l’èxode sefardita de finals del segle XV fins a les portes del XX.

Simon Schama, a Madrid. / JOSÉ LUIS ROCA

Com un conte

Ho explica com ell ho sap: com un conte. Famós al Regne Unit pels seus documentals d’història de la BBC, Schama és més un divulgador televisiu que un historiador saberut, i sempre ha defensat que la història “ha de ser entretinguda per atreure la gent que no freqüenta el món acadèmic”. Amb aquesta fórmula, aquest catedràtic d’Història de la Universitat de Colúmbia ha relatat el passat d’holandesos, britànics i francesos en voluminosos llibres, més carregats d’anècdotes i contes orals que de referències bibliogràfiques, però que han sigut devorats pel gran públic com a autèntics best-sellers.

Jutge i part

La dels jueus és una història especial, perquè l’historiador hi exerceix de jutge i part, però aquest condicionant, lluny de suposar una limitació, en el seu cas és un valor afegit. El volum que ara publica l’ha subtitulat 'Pertenencia' amb una clara intenció. “La pregunta que em faig és: ¿Pot algú ser jueu i viure una vida jueva i alhora sentir-se alemany, francès, anglès o nord-americà? La resposta soc jo mateix, un jueu britànic que se sent orgullós del seu origen i la seva nacionalitat. El meu pare anava a la sinagoga els dissabtes i llegia Shakespeare els diumenges, per a mi no hi ha cap conflicte. Però no tothom pot dir el mateix. Els 400 anys que es relaten en aquest llibre estan plens d’intents, la majoria, fallits, per fer possible aquesta doble condició”, explica.

"La principal icona de la cultura jueva és la maleta", recalca Simon Schama

Marcats per l’estigma d’un pecat original, haver participat en la crucifixió i mort del fill del déu dels cristians, els jueus recorden el seu passat en forma de contínua persecució. “Toledo, Lisboa, Amsterdam, Londres, Cracòvia... Són tants els llocs en què vam creure haver trobat una llar i d’on ens van fer fora per voler ser jueus alhora que espanyols, portuguesos, anglesos i polonesos...”, sospira Schama.

El revers positiu d’aquesta diàspora permanent ha sigut el desenvolupament d’una particular capacitat resilient per adaptar-se a cada lloc sense perdre mai les senyes d’identitat. “La clau de la nostra supervivència ha sigut la portabilitat. La icona principal de la cultura jueva és la maleta. Ens hem salvat perquè vam saber estar sempre preparats per marxar a la recerca d’un altre lloc on ens acceptessin", apunta.

Schama troba un altre benefici col·lateral derivat d’aquesta tendència natural cap a la dispersió: "Som el poble més cosmopolita que hi ha. Avui hi ha jueus xinesos, africans, europeus, americans... Cap altra cultura ha tingut una experiència global semblant”, destaca. ¿Com es pot parlar de pertinença amb tantes versions del mateix? “La nostra identitat no és racial, nacional ni geogràfica, sinó religiosa i cultural. Ens uneix una memòria comuna”, respon l’historiador.

Els quatre segles que separen el 1492 del 1900 donen testimoni de l’obsessió dels jueus per mantenir-se com a poble i ser, alhora, ciutadans del món. En aquest recorregut, ple de setges i persecucions, però també de valents intents d’integració, pren més sentit que mai la definició del jueu errant, el poble que va vagar pel món a la recerca del seu lloc.

'L’expulsió dels jueus de Sevilla', de Joaquín Turina Areal. / el periódico

Refugiats amb quipà

L’edat moderna va arrencar per als jueus, com no podia ser de cap altra manera, amb un èxode, el dels sefardites expulsats d’Espanya el 1492. “No va ser el nostre primer exili, però, sí, el més traumàtic, per les arrels que ens unien a una terra a la qual havíem arribat abans que els visigots”, apunta Schama, que relaciona aquest fort arrelament amb el sentiment de paradís perdut que avui continuen allotjant els sefardites que hi ha repartits per tot el planeta.

"L’exili d’Espanya va ser el més traumàtic per les arrels que ens unien a una terra a la qual vam arribar abans que els visigots"

La primera parada d’aquella hègira va ser Portugal, però l’annexió d’aquest regne a l’espanyol en temps de Felip II va suposar per als semites que a partir del 1536 fossin novament perseguits per la Inquisició. "Molts van intentar mantenir les dues identitats, però el Sant Ofici es va esforçar molt a separar els cristians falsos dels veritables", adverteix l’historiador.

Enmig del drama, la fugida dels sefardites va donar lloc a una de les pàgines més nobles de solidaritat que recorda la memòria jueva. Un consorci de mercaders va crear una xarxa de vaixells, carretes i allotjaments per traslladar els refugiats des de Lisboa fins a la costa anglesa, i d’aquí a Flandes, per conduir-los després a Itàlia i Turquia, on la seva seguretat no corria perill.

La Il·lustració i la integració possible

Entre els segles XVII i XVIII es van succeir els intents per integrar la comunitat jueva a diversos estats europeus. El 1650, el rabí sefardita Menasseh Ben Israel, que s’havia escapat de Portugal a Anglaterra fugint de la Inquisició, va aconseguir que el Parlament derogués l’ordre d’expulsió que havia emès Eduard I contra els jueus anglesos. "Va ser el primer intent de superar l’antisemitisme per mitjà de la raó", destaca Schama.

L’èxit de Ben Israel va convertir Anglaterra en una Meca per als jueus de l’època. Un altre “paradís” va ser Amsterdam, on la comunitat hebrea va poder viure en pau durant més de 300 anys, fins que els nazis van aparèixer per la ciutat dels canals en actitud de caça.

El rabí sefardita Menasseh Ben Israel. / EL PERIÓDICO

A finals del segle XVII, a l’antisemita i luterana Alemanya –”Luter, literalment, odiava els jueus”, recalca l’historiador–, el filòsof alemany Moses Mendelssohn, aleshores avi del compositor Felix Mendelssohn, va impulsar l’’Haskalà’, una mena d’Il·lustració jueva que va treure l’educació de l’hebreu dels àmbits religiosos. “De vegades, la principal resistència provenia dels mateixos jueus. El temor de barrejar-se va mantenir-ne molts tancats al gueto”, adverteix Schama.

El filòsof Moses Mendelssohn. / el periódico

Ciutadans per la gràcia de la revolució

El concepte de ciutadania que va impulsar la Revolució francesa va impactar en l’aspiració jueva de ser admesos com a membres de ple dret en la societat. “A l’església, els homes són catòlics, i a la sinagoga, jueus, però en els afers civils tots són patriotes de la mateixa religió”, va deixar dit el revolucionari Mirabeau el 1789. 

“La Revolució ens va donar la primera gran oportunitat per formar part d’una nació sense renunciar a les nostres creences. El missatge va ser: jueus, sortiu dels guetos, abandoneu la por, parleu la nostra llengua i veniu a les nostres universitats, cregueu en el déu que cregueu o sigueu ateus”, recorda Schama.

Els vents revolucionaris van ajudar a integrar els jueus, però la història mai s’escriu sobre línies rectes i bona part dels francesos van continuar acollint un profund antisemitisme que va perdurar durant tot el segle XIX.

La 'menorà', el canelobre de set braços. / EL PERIÓDICO

La plaga dels nacionalismes

Al llarg del segle XIX, els jueus europeus van prosperar en els negocis i els oficis. Es van fer metges, banquers, advocats, polítics, militars... Però en la segona meitat de la centúria, el vent de la història va canviar. Enfront de la mentalitat universalista de la il·lustració, els nacionalismes que van aflorar aquests anys van girar la mirada cap a valors arcaics lligats a la terra, la puresa de sang i els mites ruralsWagner posava banda sonora a aquest sentiment inflamat.

“Tot això xocava contra la idea de la integració jueva, una comunitat refractària a les idees de frontera i raça. De sobte, van tornar a ser assenyalats com uns estranys a les seves pròpies ciutats. Molts no van tenir més remei que tornar a fer les maletes i emigrar”, explica Schama. Bona part ho van fer als Estats Units, un país d’emigrants que en poc temps va veure disparar-se la població jueva.

El mític article de premsa d’Emile Zola, el 1898. / EL PERIÓDICO

El 'cas Dreyfus' com a símptoma

El 1898, Emile Zola va denunciar en un mític article de premsa, titulat 'Jo acuso', el complot antisemita que s’havia organitzat contra el militar francès d’origen jueu Alfred Dreyfus, injustament acusat de traïció a la pàtria. Més enllà de l’escàndol que va provocar la revelació, que va partir en dos la societat francesa i va causar una crisi política, el ‘cas Dreyfus’ va servir per treure a la llum el profund antisemitisme que perdurava a Europa en vigílies del segle XX.

Testimoni del judici de Dreyfus va ser el periodista austrohongarès Theodor Herzl, pare del sionisme polític modern, a qui els crits de “¡mort als jueus!” que va sentir als carrers de París el van convèncer que la integració era impossible i que els hebreus havien de constituir el seu propi estat. Però el mateix Herzl va intuir que aquest objectiu tindria un preu molt elevat, i va profetitzar: “Haurem d’enfonsar-nos encara més, ser encara més insultats, escopits, ridiculitzats, fuetejats, espoliats i massacrats”.

Faltaven 30 anys perquè el nazisme engegués la macabra maquinària de l’Holocaust.
 

Temes: Jueus Holocaust

0 Comentaris
cargando