Anar al contingut
1963-1968: els quatre magnicidis que van canviar el món

1963-1968: els quatre magnicidis que van canviar el món

Albert Garrido

“El futur no és un regal, és una conquesta”, va dir Robert F. Kennedy, autor de sentències particularment inspirades. A aquest propòsit de conquesta es pot atribuir el seu compromís amb el combat pels drets civils de la minoria negra, que va impregnar la presidència del seu germà John, va donar ales a la brega de Malcolm X i va reforçar la de Martin Luther King. Els quatre van ser assassinats entre 1963 i 1968, però la seva mort prematura no va impedir que marquessin el futur amb el seu llegat.

La firma del president Lyndon B. Johnson, que figura al peu de la llei de drets civils (1964) i la llei del dret al vot (1965), és indissociable d’aquella herència, del caràcter alliberador d’un combat inajornable per la decència i la igualtat. La desconfiança amb els Kennedy posada de manifest per  J. Edgar Hoover, director de l’FBI, va tenir a veure amb el caràcter transformador del moment més que amb la vida galant dels germans. De sobte, els cavallers del Klan van quedar desposseïts de la seva honorabilitat irreprotxable –vegeu ‘El naixement d’una nació’, D. W. Griffith (1915)–, que va passar als manifestants esforçats de les marxes de Selma, militants del mateix somni que King: que un dia els seus fills viurien en una nació en què no serien jutjats pel color de la pell.

Herència kennediana

Aquella no va ser, en qualsevol cas, l’única herència del període kennedià. L’arribada de JFK a la Casa Blanca va canviar per sempre el Partit Demòcrata, definitivament convertit en  l’alberg de les minories i del món liberal davant el perfil conservador del Partit Republicà, remarcat per Dwight Dwight D. Eisenhower durant la seva presidència (1953-1961). De John F. Kennedy a Barack Obama  és possible trobar els elements essencials per a la integració social en una comunitat multiètnica, fracturada en el passat per l’herència de la guerra de secessió (1861-1865) i sacsejada avui pel renaixement del supremacisme blanc.

Se sol dir que sense la influència decisiva de  Bob Kennedyels mil dies del seu germà al Despatx Oval haurien mancat en el pla interior de l’empremta transformadora que se’ls atribueix. El president tendia a la contemporització, l’alarmava la radicalitat dels Musulmans Negres i adlàters (Malcolm X) i desconfiava de la determinació de King, basada en un discurs electritzant.

Urgències històriques

El fiscal general entenia millor les urgències històriques de la minoria neg (la denominació afroamericana es va popularitzar més tard). Estava convençut que “només aquells que s’atreveixen a deixar molt poden aconseguir molt”, una opinió probablement massa rotunda per a qui, com JFK, sempre va pensar que “els que fan impossible una revolució pacífica faran inevitable una revolució violenta”.

S’ha debatut molt sobre l’autèntica naturalesa de l’impuls homicida que va guiar la mà dels assassins dels Kennedy, de King i de Malcolm X. Potser l’explicació més senzilla sigui, a la vegada, la més pròxima a la realitat: cap d’ells no va ser capaç de veure’s a si mateix en el futur que s’acostava, que estava desposseït d’algunes de les certeses que van configurar l’esperit fundacional de la nació.

0 Comentaris
cargando