Història(s) del segrest del net de l'home més ric del món
Dos grans cineastes, Ridley Scott i Danny Boyle, han volgut explicar la mateixa història al mateix temps: la del rapte de l'hereu del magnat J. P. Getty
zentauroepp42054948 180215194907 /
El dia 10 de juliol de 1973 a la matinada, el jove Paul Getty (16 anys) tornava després d’una estona de festa al pis que compartia amb dos joves pintors al barri del Trastevere, a Roma. S’atrevia a anar sol, encara que els segrestos havien deixat de ser rars a Itàlia en aquella època i la premsa ja l’havia convertit en una cara reconeixible, localitzable. Paul era «el hippy daurat», el net bohemi de l’home més ric del món: l’empresari del petroli J. P. Getty.
Un Fiat blanc vell es va parar al seu costat. Dos homes van sortir del cotxe i el van introduir a la força a la part del darrere, on li van posar un drap xop de cloroform a la cara. Començava un calvari per a Paul. Cinc mesos de creixent tortura, malgrat tenir un avi amb una fortuna estimada en aproximadament dos bilions de dòlars.
Quan els captors van trucar a la seva mare, Gail, li van assegurar que el noi estava sa i estalvi, però volien molts diners per deixar-lo anar. Ella va contestar que no en tenia. «Doncs, sisplau, demani’n al seu sogre», va dir aquella veu amb accent del sud d’Itàlia. «Ell té tots els diners del món».
Todo el dinero del mundo és precisament el títol de la nova pel·lícula de Ridley Scott i de l’edició espanyola (publica Harper Collins Ibèrica) de Painfully rich, el llibre de John Pearson del 1995 en què s’ha basat Scott per explicar la història del segrest. I poc més d’un mes després de l’estrena del film a Espanya (aquest divendres), arribarà als EUA una sèrie, Trust, dirigida per Danny Boyle i escrita pel seu habitual guionista Simon Beaufoy, sobre exactament els mateixos fets.
Romain Duris (el segrestador Cinquanta) i Charlie Plummer (Paul Getty, a 'Todo el dinero del mundo'.
El petroler era un home apassionat, que va canalitzar la seva passió en la direcció d'acumular diners
¿Què té aquesta història que hagi fet posar a treballar (a l’uníson) dos grans cineastes del nostre temps? Bé, té de tot: és una història de girs impossibles, de motivacions humanes que s’escapen de l’entesa, de superrics que també ploren. En plena era d’extrema desigualtat econòmica, a l’espectador de classe obrera no hi ha res que el pugui estimular més que comprovar que els diners no compren la felicitat.
I gairebé tampoc, ni tan sols, la llibertat, si eres net de J. P. Getty als anys 70. L’avi octogenari es va negar famosament a pagar el preu del rescat: 10 miliardi de lires, uns 17 milions de dòlars. Els seus motius eren, es diu, personals: Pearson parla de la seva «disconformitat puritana» amb aquell net hippy (una mica hipòcrita, tenint en compte que J. P. Getty va ser un conegut addicte al sexe), i assenyala que també culpava el noi per haver-se deixat segrestar i, d’aquella manera, «barrejar-lo a ell amb la terrible màfia». Sempre havia temut el seu propi segrest.
Donald Sutherland, com a J. P. Getty, a la sèrie 'Trust', de Danny Boyle.
La famosa orella
La cinta de Scott es basa en els fets fins a cert punt: s’han canviat detalls per aconseguir més efectes dramàtics, encara que qualsevol persona familiaritzada amb el segrest diria que d’emoció no n’hi falta.
Pearson recorda la visita de Gail a la televisió, on es desmaia quan li pregunten: «Signora, ¿creu que el seu fill és mort?». I les dubtoses tàctiques de l’emissari enviat per l’avi, l’antic espia J. Fletcher Chace, que va tenir, per exemple, la inútil idea d’emportar-se 10 dies Gail i la resta dels seus fills a una «casa segura» a Londres. Després hi ha la plantada de Gail al segrestador Cinquanta que esdevé la part més cruelment famosa de tot aquest embolic, la d’una orella tallada, enviada per correu… i estancada en un magatzem durant tres setmanes per una vaga del servei postal.
Anteposant dòlars a sentiments, va catapultar la seva descendència a destins tràgics
Finalment (i no segueixin llegint si volen veure la pel·lícula/sèrie amb total desconeixement de la història), després d’una considerable rebaixa en el preu, Getty va accedir a pagar el rescat. Bé, només la porció deduïble d’impostos. De la resta se n’havia d’encarregar el pare del noi, però anava malament de líquid. L’avi va acceptar deixar-li els diners... a un 4% d’interès anual.
Dinastia maleïda
«La majoria de les famílies s’acosten en una crisi (...), però en el cas dels Getty no», escriu Pearson. Gail creu que «si el Paul gran hagués lidiat amb el segrest com lidiava amb un tracte de negocis en els seus bons temps, Paul hauria quedat lliure abans de 24 hores». Getty no era fred. Era un home apassionat. Però sempre va canalitzar la seva passió en una única direcció: l’acumulació de diners. Era tan protector amb la seva fortuna que a la seva mansió de Sutton Place hi havia instal·lat un telèfon de pagament; era el que havia de fer servir tot el personal no autoritzat. Gasiveria del següent nivell.
El verdader J. P. Getty.
Anteposant dòlars a sentiments humans, J. P. Getty va catapultar la seva descendència (els fills i nets de tres dels seus cinc matrimonis fracassats) a destins essencialment tràgics. Un dels seus fills es va suïcidar tres anys abans de la seva mort. En aquella època, un altre era addicte a l’heroïna i l’alcohol. Un tercer havia sigut desheretat en la infància i lluitava cada dia amb el rancor per al seu pare. El que va sortir-ne més benparat va ser el més jove, el filantrop John Paul Getty Junior, potser per haver-se apartat tant com va poder de Getty Oil i els negocis del seu pare.
Dues visions
Els tràilers no sempre diuen la veritat sobre una pel·lícula o sèrie, però, si ens hem de guiar pels de Todo el dinero del mundo i Trust, Scott i Boyle no poden tenir visions més oposades de la mateixa història.
Paul Getty, poc abans de morir el 2011.
El director d’Alien sembla que va haver optar per un to clarament més melodramàtic i efectista, i el seu guionista, David Scarpa, no va tenir problemes per canviar la història si convenia a nivell d’emoció. Per exemple, qui va portar els diners als captors no va ser Gail (Michelle Williams), sinó l’exespia Chace (Mark Wahlberg). Curiosament, l’escena de l’orella és més educada i higiènica en la ficció que en la realitat: al Paul real no li van oferir cloroform i un metge de debò, només brandi.
Notícies relacionades¿Patirà la sèrie de Boyle per haver arribat després de la pel·lícula? Probablement no. El públic no ha assistit en massa a veure Todo el dinero del mundo, malgrat tota la publicitat proveïda per la fabulosa història del canvi d’actors: Scott va canviar de Getty in extremis després que es coneguessin els escàndols sexuals de Kevin Spacey, i va tornar a rodar un grapat d’escenes amb Christopher Plummer, que ha acabat nominat al Globus d’Or i a l’Oscar al millor actor secundari.
A més a més, Boyle & Beaufoy sembla que llegeixin la història des d’una altra òptica, bastant sardònica i pop. Donald Sutherland sembla que s’ho passa la mar de bé en el paper de J. P. Getty, mentre que Harris Dickinson (revelació amb la indie Beach rats) treu a la llum el costat més energumen del jove Paul, el net gran del magnat petroler. Amb els superrics també es pot riure.
