Quan el pet és art

n pet no és per a totes les ocasions. Un pet no et rescatarà d’una allau nepalesa ni serà el bàcul de la teva vellesa. Es tracta tan sols d’una barreja de gasos intestinals que s’expulsa per l’anus, així que tampoc pot votar o manifestar-se contra el PP. El que sí que pot fer és alegrar una tertúlia insípida o, ja que hi som, una pel·lícula avorrida. Però atenció: de la mateixa manera que passa en la vida real, un pet no es pot utilitzar sense solta ni volta. A 'La llista de Schindler', quan els nazis escombren el gueto de Cracòvia i aquell nen s’oculta en una latrina, l’aparició d’una flatulència subaquàtica bombollejant hauria estat fora de lloc. Igual que a 'Rompiendo las olas'. El marit en coma s’hauria carregat tot el clímax si de sobte hagués aixecat les dues cames per deixar anar un flat despentinador a la cara d’Emily Watson. Conservin aquesta imatge a la seva ment fins al final dels seus dies, per favor.

No: el pet va bé per a l’humor. Cinematogràfic, sobretot, encara que en literatura sempre se l’ha tingut en estima (en arts plàstiques una mica  menys; es perd l’element sònic). Cada vegada apareixen menys llufes en novel·les, però en pel·lícules i sèries de televisió –des dels anys 70– els pets no paren de multiplicar-se. ¿I per què? Perquè són hilarants. ¿Com pot no ser-ho una cosa que a) surt del teu cul, b) fa pudor de caca i c) fa so de trompeta? És la recepta idònia per a la riallada. No utilitzar el flat com a element còmic en el cine seria com tenir una màquina del temps i utilitzar-la només per baixar al Bonpreu. Quan encara no han tancat.

La llista de guionistes que han adornat trames amb l’ocasional solo de corneta culera és extensa. Però un pet no és només un pet. Un pet és com una coma: depèn d’on estigui col·locat pot alterar el sentit de la història. Un pet és immadur i adolescent, sí, però com totes les coses immadures i adolescents conté al seu interior l’inflamable gas de la rebel·lió. Un pet pot ser, així, una crida a l’acció. Pot representar una dosi extrema de realisme salvatge (no hi ha res més realista que un pet; només, potser, la mort). Un pet pot ser una metàfora; un símptoma de por o ansietat. Fins i tot afecte. Un pet pot ser un acte d’alliberament contra els poders que ens oprimeixen, un Maig del 68 rectal.

AIRES POLÍTICS

Un dels millors exemples de ventositat com a protesta la trobem a 'Click' (2006). Adam Sandler hi fa el paper d’un oficinista 'workahòlic' que rep un comandament de control remot per aturar i rebobinar la seva vida, i no es demora a utilitzar-lo per congelar el seu cap (David Hasselhof) i, acte seguit, enfilar-se a la seva taula i llufar huracanadament a la seva cara. Natja amb nas, gairebé. És l’equivalent fílmic del manifestant davant el tanc de Tiananmen, només que amb metà descompost i proferit per via esfinteral. 'Fart the power'.

I parlant de la República Popular de la Xina. El pet té punts en comú amb el comunisme, ja que també es pot utilitzar per al mal. Acomiadar una salva de flatulències en públic pot ser un gest polític, però també un acte de dominació. És el pet com a abús de poder heteropatriarcal (a 'El professor guillat', del 1996, Eddie Murphy és el cap de família que es llufa sísmicament a la taula per fer callar la seva dona) o com a ostentació de privilegi de classe: el Neró de 'La loca historia del mundo' (Mel Brooks, 1981) es tira pets a palau per anunciar que està per sobre de les lleis de punt d’honor de la xusma. Neró deixa anar ventositats perquè pot; perquè pertany a l’elit de PI (Petaners Impúdics, com va encunyar Bridget Christie) que no està constreta pels complexos de la plebs. The farting few, si volen. Com el Mozart d’'Amadeus' (1984), que demostra la seva posició d’intocable a la cort petanera en ple recital de piano. La 'pet-set'. 

HOFFMAN, A LA CABINA

Una flatulència pot ser el tret de caràcter que ens resulta tan preat als narradors, ja que defineix un personatge amb un sol pla. Quan el Dustin Hoffman de 'Rain Man' (1988) expulsava gasos en una cabina telefònica (l’ultratge social definitiu) i gairebé asfixiava un indignat Tom Cruise, no pretenia arrencar rialles a qualsevol preu. La seva acció demostrava una ignorància dels codis més elementals de conducta en societat («A mi no em molesta», replicava l’infractor) que certificaven l’autisme del personatge. A 'Ballant amb llops' (1990) quan l’ajudant Timmons culmina una conversa amb el tinent Dumbar a cop de pet («¡posa això al teu llibre!»), l’escena transmet l’abisme espiritual que hi ha entre un home recte i un pelacanyes flatulent, mancat d’ambicions o exquisidesa. És un pet sense rang. La capacitat de contenir gas assenyala el tinent com a superior. Oficial, no petaner.

Un pet ben pintat ens pot obligar a reconsiderar un personatge. És el pet redemptor. Els guionistes de 'Sexe a Nova York' eren conscients que un 99% de l’audiència somiava amb exterminar a cops de sabata Carrie Bradshaw, l’afectada i cursi i gemegaire protagonista de la sèrie, així que al capítol 11 de la primera temporada la van fer expel·lir un simpàtic pet al llit, sota els llençols i molt a prop de l’inquiet nas de Mr. Big. La van encertar. El gas la va humanitzar. La va transformar en algú pròxim, humil, una dona de veritat amb tares i gasos. Al cap i a la fi, algú que es tira llufes al llit no podia ser tan fatu, estirat i superficial com aparentava. 'Pedere humanum est'.

EL PET 'ARTY'

El pet experimental, el pet arty, també existeix. No és una entelèquia. A les avantguardes del segle passat els encantaven els pets. Jo imagino les reunions del Grup Surrealista Francès dels anys 30 com l’escena del campament a 'Selles de muntar calentes' (1974), una constant competició de ventositats automàtiques cap a una realitat superior.

En aquesta classificació entra l’audaç 'Swiss Army Man' (2016), que conté la Utilització Embogida de Pet en Gran Pantalla #1: el nàufrag Paul Dano es propulsa amb els pets que expel·leix el cadàver metanós d’un ofegat (Daniel Radcliffe) per escapar-se de la seva illa deserta. I en mode forabord, a diversos nusos per hora, no amb unes quantes llufes febles per flotar de manera inestable. Cap a dadà pel pet Evinrude.

Mantenint-nos encara en el gènere artístic, si Swiss Army Man és Hugo Ball, la pel·lícula de sèrie B 'The Hollywood Knights' (1980) seria l’equivalent del punk rock escatològic. En aquesta, el personatge New Bomb Turk (que més tard donaria nom a una altra banda punk) ens delecta amb una audaç interpretació escènica de 'Volare' puntuat amb estrepitoses flatulències. Potser no hi entenem d’art, però sabem el que ens agrada.

DE SOBTE, UN (PET) ESTRANY

Uno de los elementos clave del pedo fílmico (o social) es la aparición sorpresa. Nadie duda de lo hilarante que puede resultar un cuesco anunciado a voces, como la entrada de un mago, pero el factor cómico se duplica si el cuesco se presenta sin avisar, cuando su portador se agacha para recoger las llaves (y la naturaleza, y la presión hidráulico-intestinal, hacen el resto). Hemos visto aparecer este Pedo Inesperado en multitud de obras, a menudo subrayado con escenario incongruente. Louis CK incluyó lo que ya es un clásico, el pedo en pleno parto, en un capítulo de la segunda temporada de 'Louie'. Los que recordábamos esa escena casi idéntica en 'Els Joves' (1982), 20 años antes, nos reímos un poco menos.

Un dels elements clau del pet fílmic (o social) és l’aparició sorpresa. Ningú dubta que pot resultar molt hilarant una ventositat anunciada a crits, com l’entrada d’un mag, però el factor còmic es duplica si el pet es presenta sense avisar, quan el seu portador s’ajup per recollir les claus (i la naturalesa, i la pressió hidràulica intestinal, fan la resta). Hem vist aparèixer aquest Pet Inesperat en multitud d’obres, sovint subratllat amb escenari incongruent. Louis CK va incloure el que ja és un clàssic, el pet en ple part, en un capítol de la segona temporada de Louie. Els que recordàvem aquella escena gairebé idèntica a 'Els Joves' (1982), 20 anys abans, vam riure una mica menys. 

Naturalment, si del que es tracta és  que el pet sigui sorprenent, poques aparicions de pet en pantalla han sigut més xocants que a 'Yentl' (1983), el musical de Barbra Streissand sobre una jueva que es disfressa de jueu. Diversos youtubes corroboren que, en efecte, apareix un pet molt i molt  caixer en l’escena de la nit de bodes. De sobte, la cançó 'Papa can you hear me?' de la banda sonora adopta un nou i terrible significat.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però no vull mentir-los. Alguns pets són només pets. I molts d’ells són repugnants. Els germans Farrelly són freqüents culpables d’excés petaner, incrustant ventositats sense cap harmonia a les seves obres. D’acord, l’escena de 'Dos ximples molt ximples' (1994) en què Jim Carrey s’imagina sent l’ànima de l’'après-ski' a cop de piroflatulència és divertida. Però una successió interminable de pets-per-fotograma li treuen gràcia a l’assumpte. Els pets són com metàfores: una és memorable, sis un malson. Per això fan tan poca gràcia les pel·lícules dels germans Wayan (Scary Movie, etcètera) o, igualment, les espanyolades d’Esteso, Pajares i Ozores. Excepte una. 

A 'Cristobal Colón: de oficio descubridor'  (1982) hi ha un gag que em va fer riure al cine Gater del meu poble, als 11 anys, i encara em fa riure avui. «Sembla que hi ha galerna», diu Colom (Pajares) davant les primeres salves de la seva aerofàgica promesa. «¡És el turc infidel que ens bombardeja!», exclama, quan l’habitació s’enfonsa. És el pet com a hipèrbole hardcore, com a acte radical. Igual que en la meva altra escena de pets predilecta: a 'Stepbrothers' (2008), John C. Reilly expulsa, com el que no vol la cosa i sense venir a tomb en absolut, una llufa en plena entrevista de feina. Una de 15 segons. Impertèrrit, ell. Expressió incommovible. Amb repicadissa final. L’extensió d’aquell pet infinit marca el camí per a ventositats en pel·lícules futures.