Auge (i caiguda) de Paulina Rubio

El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ha sentenciat aquesta setmana que Espanya ha violat el dret a la intimitat de la cantant mexicana després que tres programes de cor airegessin el 2005 les seves tendències sexuals. Una decisió que ha coincidit amb la viralització de la seva caiguda de l’escenari.

4
Es llegeix en minuts
Ramón de España
Ramón de España

Periodista

ver +

Si vostès o jo ens fotem una trompada al mig del carrer, és molt poc probable que la premsa s’interessi per si ens hem fet mal o si n’hem sortit pràcticament il·lesos.  En el cas de Paulina Rubio, la cosa és molt diferent perquè ella és famosa i nosaltres no. És per això que la caiguda que va patir fa uns dies a la localitat mexicana de Campeche –on deambulava feliç per l’escenari sense ser conscient que la seva extensió no era infinita i que lluïa un esvoranc en un extrem– hagi sigut notícia mundial, com també ho ha sigut que –no tot han de ser desgràcies en la seva vida– el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg li hagi donat la raó en un assumpte al cap de 10 anys que la justícia espanyola l’hi negués.

El 2005, Paulina va ser objecte de les insídies de certs programes de televisió –'Donde estás corazón', 'Aquí hay tomate' i 'Crónicas marcianas'– sobre la seva suposada bisexualitat o el presumpte maltractament que infligia al seu nòvio de llavors, l’inefable Ricardo Bofill Jr., a qui, segons els maldients hauria iniciat en el consum de drogues. Paulina va dur el tema als tribunals, que es van acollir a la llibertat d’expressió dels xafarders per prendre-li la raó, però ara a Estrasburg l’hi han donat, en le fet que no està bé ficar-se en la vida privada de la gent. És a dir, que en pocs dies hem assistit a la caiguda i l’auge de Paulina Rubio.

Famosa de naixement

A Paulina, a més, no li ha passat res greu i la seva rutilant carrera continua endavant. L’accident tampoc serveix per tornar-la a l’actualitat perquè sempre hi ha sigut. Ella mateixa ho ha dit: «Soc famosa des que vaig néixer», variant senzilleta de l’aclaparadora frase de Raphael, «la meva mare em va parir artista». Potser es referia al fet que la seva mare és l’actriu Susana Dosamantes, molt popular a Mèxic, amb un pseudònim ple de picardia –el seu nom autèntic és Susana Rul Riestra– dels més estranys que un hagi vist mai. Estrella al seu país gràcies al cine i les telenovel·les, Dosamantes només va sortir a l’exterior amb un paper secundari a la pel·lícula de Howard Hawks Río Lobo, protagonitzada per John Wayne el 1970. Potser va ser ella la que va animar la seva filla a triomfar en el món de l’espectacle, ja que el pare de la criatura, l’espanyol Enrique Rubio, mort el 2011, era advocat.

Als 10 anys, Paulina ja estava en el món de la música formant part del grup infantil Timbiriche, amb el qual va gravar 10 discos entre 1981 i 1991. Després va iniciar la seva carrera en solitari, que li ha permès vendre 20 milions de discos i gaudir d’una fortuna personal d’uns 33 milions de dòlars,que no està gens malament per a algú que no s’ha distingit precisament per aportar grans novetats al panorama musical mexicà i internacional. També va fer els seus primers passos com a actriu amb tres culebrons, Pasión y poder, Baila conmigo i Pobre niña rica, però se’n va oblidar al·legant cansament davant el gènere.

En la seva carrera cap a la fama, Paulina ha comptat amb una competidora que té tota la pinta d’haver-li guanyat la partida, la colombiana Shakira, que tampoc ha descobert la pólvora, però sí que ha trobat una fórmula per agradar tant als hispans com als gringos, cosa que la senyoreta Rubio no ha acabat d’aconseguir: encara que el seu àlbum en anglès, Border girl, editat a mitjans dels 90, va aconseguir despatxar mig milió de còpies als EUA, no va ser el primer pas de res i ella va tornar a l’espanyol (com Julio Iglesias en el seu moment, quan va enredar Willie Nelson per a un duet).

Notícies relacionades

Potser als EUA estiguin sobrats de rosses i trobin més ètnica Shakira, però, de moment, el mercat de la mexicana segueix sent l’hispà i sobretot el del seu mateix país. Aquí van triomfar un parell de cançons seves, Ni una sola palabra, Y yo sigo aquí, i va viure una certa connexió espanyola amb el seu ara exmarit Nicolás Vallejo-Nágera –àlies Colate, amb qui va tenir un fill–, empresari imprecís a qui Paulina va acusar d’haver viscut a costa seva i pretendre continuar fent-ho després del divorci, però aquells èxits esporàdics no van portar a una popularitat permanent.

Pot ser que el problema de Paulina sigui la seva indefinició musical, la seva tendència al reciclatge, el seu aspecte una mica xoni o aquells morrets sempre arrufats, com si estigués olorant permanentment alguna cosa desagradable, però la veig condemnada a seguir l’exemple de la seva senyora mare i ser gran únicament al seu país d’origen.