La lucidesa del dolor

«Roberto sóc Charo. A la ràdio diuen que hi ha hagut un atemptat molt gran a Madrid». Eren les 8.05 del matí del dijous 11 de març del 2004 i aquella trucada donava inici a un treball que, actualment, encara continua. Després d'una hora escoltant les notícies, vaig trucar a l'AVT (Associació Víctimes del Terrorisme) per posar a la seva disposició l'equip de psicòlogues que teníem llavors a l'associació catalana, ACVOT, de la qual era president. La resposta del responsable de l'AVT va ser sur­realista: «Ja estic jo aquí per arreglar-ho tot. No cal que truquis per a res més».

Quatre dies després rebíem les primeres trucades de víctimes de l'11-M demanant ajuda, i durant mesos vaig viatjar en autocar a Madrid el diumenge de matinada per estar tot el dilluns prestant l'experiència en tot el que fos necessari, especialment a l'associació de veïns de La Colmena del barri de Santa Eugenia, on es va centralitzar gran part de l'assistència.

Mentrestant, altres víctimes solidàries i sensibles amb el dolor col·laboraven pel seu propi compte en l'assistència a afectats pels quatre atemptats d'aquell maleït di­jous. Va arribar l'octubre i una víctima d'un atemptat gihadista que hi va haver el 1985 em va citar en una petita cafeteria per «presentar-me una senyora que va perdre el seu fill l'11-M». Quan vaig entrar vaig veure en una taula algú vestit de negre escrivint en un tovalló.

La importància de fer pinya«Hola, em dic Pilar i sóc la mare de Daniel». Vam estar tots tres parlant més de quatre hores sobre la legislació aplicable, els sentiments, el descontrol existent entre els mateixos afectats, el repugnant ús polític i administratiu que alguns feien del dolor aliè, cosa que comportava que moltes víctimes no fossin assistides per ningú amb el trist argument que no se sabia qui havia comès la massacre.

Vam comentar algunes de les informacions publicades i la importància que les víctimes estiguessin agrupades. Dit i fet. En poques setmanes es va organitzar l'associació, la junta directiva i els estatuts, canalitzant les necessitats de centenars de víctimes ignorades per l'Administració i les seves entitats satèl·lits.

Ja sabem què va passar després. La tremenda lliçó de dignitat i educació presentada en la seva compareixença davant la comissió que investigava els fets va ser un moment cabdal per fer arribar la realitat social que vivien centenars de víctimes. Veure el comportament mesquí de certs polítics va obrir els ulls a molts ciutadans. Anys després, el judici en què vaig compartir moltes hores amb membres de l'Associació 11-M Afectats per Terrorisme mentre no apareixien altres associa­cions que, suposadament, representaven la víctimes.

Els altaveus d'Ifema

Hi va haver conflictes amb personatges que només ajuntaven lletres en llibres per al seu club de peons mentre insultaven Pilar i les víctimes a les quals la seva associació atenia i representava. Em va impactar coincidir en un carrer de Madrid amb un alt càrrec polític que, assenyalant Pilar, li deia al seu acompanyant: «Per culpa d'aquesta puta vam perdre les eleccions».

Aquell impresentable no havia entès res. Aquell 14 de març electoral Pilar, com tants pares i mares, estaven esperant a Ifema que els cridessin pels altaveus per saber si els seus familiars estaven morts o ferits. Aquell enorme ignorant no recordava que Pilar va aparèixer per primera vegada als mitjans al desembre, nou mesos després de la pèrdua de les eleccions.

«No és moment de festes»

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Pilar Manjón ha sigut una persona que va acceptar ajudar perquè altres víctimes li vam demanar que ho fes. I certifico que va ser molt difícil convèncer-la. Puc afirmar que ha rebut infinitat d'atacs i insults des de les xarxes socials i també amenaces personals. Ha aixecat comentaris a favor i en contra, fins i tot des de l'àmbit de les víctimes del terrorisme, i ha defensat víctimes amb les quals compartia objectius i propostes fent callar un inepte que intentava interrompre'm mentre presentava la meva ponència en una comissió. Després dels atemptats de París, i mentre altres víctimes se n'anaven a un tablao flamenc a divertir-se, ella es va quedar treballant perquè no era «moment de festes ni de balls».

Com tothom, alguna vegada deu haver comès alguns errors, però és el que té treballar sota pressió, sobretot si la pressió és partidista i mediàtica. Però és indiscutible que representant 150 assassinats i 1.700 ferits, la tasca social realitzada des de l'associació que ha presidit ha sigut immensa i necessària. Només exigia justícia i respecte a parts iguals.