Anar al contingut

testimoni directe

Lennon va morir en mala hora

Antonio Franco

Ens van matar John Lennon i els diaris espanyols no ho vam poder explicar fins més de 24 hores després. Així ho vaig viure jo com a periodista. Això ha quedat com el meu primer record d'aquell assassinat: la puríssima putada que a Lennon el matessin aquell 8 de desembre de 1980, dia de la Immaculada, a les 5.15 del matí, hora espanyola. Els diaris datats l'endemà ja estaven impresos (i amb notícies moltíssim menys transcendents), i a aquella hora viatjaven en furgonetes repartint-se als quioscos. No s'hi podia fer res. No es podia fer res ni per evitar el crim ni per pal·liar el desastre informatiu que va patir aquell dia la nostra premsa de paper.

Va ser un mal assumpte perquè John Lennon va morir en mala hora, dit sigui en tots els sentits. Quan a primeríssima hora vaig saber el que havia passat a Nova York em va assaltar un flaix negre de reflex professional: els lectors del meu diari ho sabrien, com jo mateix, en el moment de llevar-se (per la ràdio, preferentment; ¡beneïts mitjans de comunicació instantània!), o al sortir al carrer (pels primers comentaris entre persones que ho haguessin sentit en el cas que ells no tinguessin el costum de dutxar-se, vestir-se i prendre el primer cafè amb llet als voltants d'un receptor encès.

Per això vaig tenir una segona enrabiada. Al dolor i desconcert per la mort del beatle, se m'hi va afegir la tristesa de saber que la gent aniria corrent a buscar els diaris per informar-se del que havia passat i tindria una gran decepció perquè no trobaria una sola línia sobre l'assassinat. Amb els seus punyeters cinc trets, el desconegut Mark Chapman havia fet mal en moltes direccions: havia matat Lennon, havia aixafat la guitarra a tots els que estimàvem aquell beatle i tot el que representava, havia horroritzat l'opinió pública mundial amb un crim incomprensible, i ens havia ferit de ple als que fèiem els diaris a Espanya. ¡Maleït cabró!

El desconcert dolorós dels periodistes espanyols de diaris va tenir continuïtat. A EL PERIÓDICO DE CATALUNYA vam estar tot el dia aixafats i actuant com sonats perquè pràcticament tota la redacció era beatle. I vam passar aquell 9 de desembre donant voltes a la idea de com havíem de presentar l'endemà als nostres lectors una notícia que en el moment en què arribaria als seus ulls ja la coneixerien perfectament. Després de molt cavil·lar, vam optar per encapçalar la portada del dia 10, l'edició on ens faríem ressò de l'atemptat, amb el que en l'argot intern anomenàvem «notícies de l'endemà»; és a dir, un seguiment del cas assumint nítidament el que era una rotunda veritat per al nostre ofici: ens disposàvem a vendre una informació ja vella.

Recordo que, davant d'això, per sortir airosos del problema al Consell de Redacció vam decidir utilitzar un truc professional. En lloc de donar frontalment la mala notícia que ja era coneguda (és a dir, posar en portada una cosa així com «Lennon, assassinat», o «Adéu Lennon», o «aDéu Lennon», que van ser alguns títols sospesats inicialment), vam escriure un missatge d'un altre tipus. Vam buscar alguna cosa que tingués càrrega emocional i que resultés idònia per impactar al cor destrossat dels seguidors dels Beatles. Després de discutir una bona estona, vam trobar una idea que subliminalment els remouria per dins perquè s'acostava a un somni que havíem tingut des d'uns quants anys enrere i que definitivament ja no seria possible: la recomposició del grup, que tornessin a estar junts tots quatre. Per això el titular d'EL PERIÓDICO va ser «La mort de Lennon reuneix per últim cop els Beatles». No podia dir-se res més suggerent perquè incloïa el verb reunir, encara que sense ometre el fet que fos per últim cop, i també subratllava que l'assassinat havia posat físicament en contacte els quatre músics després d'estar uns quants anys defugint-se.

Aquest diari va reflectir en tota aquella edició l'amargura còmplice que vivien els que el feien i la que sabíem que patien els que ens llegien habitualment. A la mateixa portada la redacció la va expressar a través d'un text sense firma en el que llavors era una tradicional columna resum del més important de la jornada: «Avui escrivim amb crespons negres al pentagrama. L'assassinat d'un dels millors músics del segle XX, John Lennon, posa de dol la simfonia del món». Llegit amb perspectiva, reconec que possiblement vam ser una mica cursis. Però quedava fora de tot dubte que, en tot cas, érem uns cursis ferits per haver rebut en el nostre propi imaginari cinc trets precisos.

Més enllà del que pugui escriure en la meva condició de periodista, també puc evocar directament, com a ciutadà, el testimoni del que va arribar a doldre aquell crim per a molts que, com era el meu cas, vam afrontar la mort de Lennon després que haguéssim tingut al voltant de 18 anys durant els intensos anys 60 del segle passat. Aquella va ser la dècada màgica de les ànsies ingènues per canviar ràpidament el món i de l'inici real de moltes de les transformacions que després van modificar la vida de la gent: la valoració de la joventut, el pas endavant del feminisme, la irreversibilitat del pacifisme internacionalista, la sexualitat desacomplexada... I en aquesta els Beatles, i molt particularment John Lennon i la nova música, van tenir protagonismes destacats.

Els que venim d'aquells 60 som una generació que vivíem gairebé com a pròpies les morts violentes -diverses d'aquestes també al carrer- de gent pacifista com Lennon. I em vénen immediatament al cap els noms de Martin Luther King i Gandhi. I també ho vam passar malament amb altres persones de perfil i final diferents, com el president Allende, que intentava una revolució social sense violències, o el guerriller Che, que a la seva manera reunia bastants trets de Robin Hood del segle XX. Lennon compartia amb ells l'espai reservat als sants en aquelles catedrals civils que, sense ostentacions arquitectòniques, portaven molts idealistes al cor. Ell era el beatle que sumava a la seva fantàstica capacitat musical l'inconformisme ideològic i pacifista (ell va convèncer Paul Mc Cartney, George Harrisson i Ringo Starr per tornar les condecoracions de l'Orde de l'Imperi Britànic com a protesta pel suport del seu país a la guerra del Vietnam). Lennon era, en definitiva, el somiador dels canvis socials que conté la cançó Imagine.

Els dies següents de l'assassinat es van dedicar preferentment a la dissecció de la personalitat de Mark Chapman. Aviat vam saber que era un d'aquells assassins americans beneficiats per l'absurda tolerància amb l'adquisició i ús de les armes de foc. L'escriptor Juan Cueto va subratllar en un bon article que Chapman era un germà bessó del solitari venjador de Taxi Driver i del camioner boig que a Easy Rider disparava contra els melenuts pel simple fet de ser-ho. Admirador de Lennon des dels 10 anys, grassonet, amb aspecte vulgar, volia ser com ell (vestia igual, es va casar amb una oriental…), però després, possiblement perquè tenia la sensació que no aconseguia igualar-lo, va decidir destruir-lo. Alguns van explicar que era el típic adolescent desorientat que necessitava ídols per omplir el seu buit interior. Per altres, l'assassinat de Lennon va ser una espècie de suïcidi psicològic seu, un intent de desfer-se de l'original per quedar després com a única còpia.

En qualsevol cas, els fets van ser molt senzills. Chapman va viatjar a Nova York dos dies abans de l'assassinat per materialitzar-lo. Aquella nit va estar rondant diverses hores al voltant de la residència de Lennon, a l'edifici Dakota, al carrer 72 (el mateix bloc de vivendes on es va rodar la inquietant La llavor del diable). Primer, quan el beatle va sortir cap a un estudi de gravació, li va demanar -i va aconseguir- un autògraf. Unes hores més tard, quan John i la seva dona Yoko Ono tornaven, els va abordar i va disparar els trets. La maledicència dels que sempre hem odiat Yoko Ono per considerar-la responsable de la separació dels Beatles sempre ha especulat amb la idea que Chapman havia d'haver-la matat a ella.