19 set 2020

Anar al contingut

nou estudi

La crisi climàtica devora l'oxigen dels oceans

L'inventari mundial del gas es reduirà fins un 4% el 2100 si no es prenen mesures

Efe

L’inventari mundial d’oxigen de l’oceà ha disminuït un 2% entre el 1960 i el 2010 i es preveu que per a l’any 2100 aquesta quantitat es redueixi entre un 3% i un 4% addicional a causa de l’escalfament global, amb efectes dramàtics sobre els hàbitats i les economies costaneres que en depenen.

Així es dedueix de l’informe de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (IUCN, per les seves sigles en anglès) «La desoxigenació dels oceans: un problema de tots», presentat aquest dissabte en la 25a Conferència de les Nacions Unides Sobre el Canvi Climàtic (COP25).

Segons l’estudi, la pèrdua d’oxigen oceànic està estretament relacionada amb l’escalfament i l’acidificació dels oceans, causats per l’augment de diòxid de carboni (CO2), al seu torn conseqüència de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEI) i de l’anomenada fertilització dels oceans.

Gran part de l’excés de calor retinguda per la Terra és absorbida pels oceans, cosa que inhibeix la difusió de l’oxigen de la superfície a les profunditats, i l’augment de nutrients que arriben a través dels rius promou la proliferació d’algues i el consegüent augment de la demanda d’oxigen, ha explicat Dan Laffoley, del programa de Ciència i Conservació marina de l’IUCN.

Segons l’informe, la mitjana mundial de desoxigenació amaga uns canvis locals que podrien ser més pronunciats en latituds mitjanes o altes i així, algunes simulacions de models oceànics projecten per a l’any 2100 una disminució de l’estoc d’oxigen dels oceans de fins un 7% en un escenari sense canvis.

L’estudi ha identificat més de 900 zones costaneres i mars semitancats a tot el món objecte dels efectes de l’eutrofització (enriquiment excessiu de les aigües amb nutrients o matèria orgànica).

D’aquestes, més de 700 tenen problemes d’hipòxia (manca d’oxigen) –en la dècada dels 60 n’eren 45– i el volum d’aigües completament esgotades d’oxigen s’ha quadruplicat, segons l’informe.

Els investigadors assenyalen que la combinació de la hipòxia induïda per l’eutrofització es pot revertir si s’adopten les mesures necessàries, però la hipòxia causada per l’escalfament del planeta és més difícil de combatre.

Esforç dràstic

Per això, apressen a escometre un «esforç dràstic» de reducció de les emissions de GEI per atenuar l’índex de disminució de l’oxigen dels oceans del món o desoxigenació, un nou problema d’importància mundial encara desconegut, ha recalcat la professora Lisa Levin, de l’Scripps Institution of Oceanography.

Perquè, més enllà dels danys provocats per accions humanes com la sobrepesca, la contaminació, la destrucció d’hàbitats o els plàstics, no hi ha una variable ambiental de tanta importància ecològica per als ecosistemes marins que hagi canviat tan dràsticament en tan poc temps a conseqüència de les activitats humanes com l’oxigen dissolt, ha assenyalat John Baxter, expert en Àrees Protegides de l’IUCN.

Segons Baxter, tot i que es coneixen les causes, no es para atenció a les conseqüències que a llarg termini tindrà aquest fenomen per a la salut humana, l’economia i la societat, com la pèrdua de biodiversitat, canvis en la distribució de les espècies, desplaçament o reducció dels recursos pesquers i canvis en els cicles biogeoquímics.

Atlàntic i Mediterrani

L’informe apunta a l’oceà com una de les fonts d’oxigen per a l’atmosfera, encara quan aquest representa només un 0,6% del de l’atmosfera, i destaca el mar Bàltic i el mar Negre com els ecosistemes marins semitancats més grans amb un contingut d’oxigen baix.

Però les repercussions de la desoxigenació no es limiten només als mars tancats o semitancats, sinó que aquelles zones amb un contingut d’oxigen limitat s’han expandit dràsticament a la majoria de l’Atlàntic en els últims 50 a 100 anys, fins i tot en mars connectats com el Mediterrani.

I, a més de trobar-se en moltes aigües costaneres, la falta d’oxigen també s’aprecia a profunditats mitjanes, generalment entre 300 i 1.000 metres –les més riques en biodiversitat–, com a la conca atlàntica, amb una important reducció en els últims 60 anys.

Per a Lisa Levin, «sí que hi ha solucions», però aquestes passen necessàriament per «més ambició» en la reducció de les emissions de GEI, un objectiu que està en mans dels governs «a través de múltiples vies».

També ha apuntat a la necessitat de reduir els abocaments procedents de l’agricultura, la indústria o les aigües residuals i evitar «altres fonts d’estrès per als oceans», com la contaminació i la sobrepesca, i ha advocat per potenciar la creació d’àrees marines protegides i «incloure els oceans en les negociacions que es duen a terme en aquesta COP Blava».