Marisa Abad: «Que la sort us acompanyi»

Durant 18 anys he estat una de les veus de la Loteria Nacional. Però no la primera; la més important, la que tots associem al Sorteig més representatiu de Loteries, és la veu coral dels nens del Col·legi de San Ildefonso. Ells, a més a més, són l'ànima d'un sorteig que coneixem com La Grossa de Nadal, el que dóna pauta a l'inici de les festes nadalenques.

Tinc gravat en la memòria més remota un vincle amb aquest sorteig emblemàtic, que em porta a la meva infància i a la meva mare; a un llapis, una quartilla i un aparell de ràdio -després seria una tele- per anotar, mentre ella se n'anava a fer la compra, tots els números que pogués de la pedrea i, per descomptat, els principals i la Grossa. D'aquesta manera la meva mare no havia d'esperar que es publiqués la llista. Premonitori, ¿no us sembla?

Alguns anys després, bastants en veritat, jo era la que, des del saló de sortejos de Loteries, intentava traslladar als espectadors a través de Televisió Espanyola l'emoció en directe d'aquest esdeveniment que forma part de les nostres més arrelades tradicions nadalenques.

No va ser per art de màgia que vaig aparèixer en aquest escenari. Després de 18 anys com a presentadora de Televisió Espanyola, amb un recorregut principalment en programes d'entreteniment, la trucada d'un cap em va col·locar en la tessitura d'acceptar la tasca de transmetre la Grossa de Nadal. De veritat que vaig mirar de llançar pilotes fora. Em feia pànic comentar un sorteig del qual, tècnicament, no sabia res. No em porto bé amb els jocs de taula ni d'atzar. Perquè us en feu una idea, jo no he jugat mai, ni tan sols amb els meus fills, a jocs tan comuns com el parxís o l'oca.

Però no va ser possible. Vaig haver d'aguantar la lira, la tolva, la copa, els filferros, les boles, els bitllets, les sèries, els dècims... Tot i així, us puc assegurar que no me n'he penedit mai i no només això, ho vaig disfrutar, ho vaig aprofitar i em va enriquir, no només en el pla professional, sinó també de manera personal.

Va ser molt gratificant conviure amb les il·lusions de tantes persones, i amb les seves emocions, encara que només sigui durant quatre hores d'un matí, i amb la música de fons del càntic de les pedreas dels estimats nens de San Ildefonso. Vaig disfrutar d'aquests nens, de la seva alegria quan eren seleccionats per a qualsevol sorteig de l'any i per cantar aquest en particular. Vaig plorar amb ells algun episodi que les en deixava fora i vaig veure com un d'aquests nens s'aferrava a la bola que cantava, quan la veu ja l'havia abandonat, resistint-se a reconèixer la seva afonia i sortir de l'escenari, encara que el director del col·legi, amb molt d'afecte, el forçava a fer-ho. O aquell nen que acabava de cantar la Grossa (la gran il·lusió de qualsevol dels que participen en el sorteig) i que, a l'anar a entrevistar-lo i preguntar-li sobre el seu pentinat tipus arapahoe, sense pensar-s'ho dues vegades em va respondre que era molt senzill, «ben d'hora al matí he ficat els dits en un endoll». Aquí es va acabar l'entrevista perquè em vaig quedar muda.

També recordo el dia en què una nena, l'any que estrenaven uniforme, corria darrere de la bola que, juganera, se li havia escapat de la mà, posant-nos a tots amb l'ai al cor perquè la boleta amenaçava de saltar al pati de butaques, on hauria estat difícil de trobar entre els peus de la concurrència que omplia el saló de Loteries. Mentre la nena seguia la bola de boix, sense perdre la mesura, dreteta i amb la mà esquerra subjectant les taules de la seva faldilleta nova, pudorosa i molt femenina -no fos que a l'ajupir-se a agafar-la mostrés part dels leotards- per, en un dels rebots, aconseguir atrapar-la i seguidament introduir-la en el seu filferro, moment en què tot el saló va respirar amb alleujament.

Els anys posteriors a aquesta anècdota vaig tenir un malson recurrent sobre com resoldre una altra situació similar en què la bola s'hagués perdut. ¿Es pararia el sorteig? ¿Es posposaria?

En els meus records d'aquells sortejos em ve a la memòria algun sobresalt quan realitzàvem la primera connexió en imatge i en directe, i de cua d'ull observava els moviments de policies, amb gossos ensinistrats que ensumaven al voltant nostre. Em deixaven una sensació d'inquietud que trigava a controlar, fins que aconseguia centrar-me en el que estava comentant als companys del Telediario Ma­tinal.

Els 15 dies anteriors al sorteig se'm presentaven plens de dubtes. Cada any semblava el primer. Omplia els guions que preparava amb notes al marge amb les preguntes més inversemblants per fer-li a la cap de premsa. ¡Quina inquietud si sentia en qualsevol mitjà la notícia d'un robatori de dècims en alguna administració! ¿Què passaria si el número estava entre els dècims robats?

Aquests 15 dies a què em referia, la meva atenció se centrava en la loteria i només en la loteria. Gairebé no em deixava espai per a la meva vida privada. I ja no us vull explicar la meva angoixa quan hi havia algun esdeveniment extraordinari, com va passar l'any en què per primera vegada havíem de parlar i cantar en euros.

No us podeu imaginar l'esforç que em va suposar aprendre des del preu del dècim, fins a qualsevol altra xifra dels premis, ja que s'havia d'indicar, a més d'en euros, el seu valor en pessetes, perquè els espanyols encara érem poc experts en la nova moneda. El meu sentit de la responsabilitat em feia témer que m'equivocaria en qualsevol premi, encara que aquell any vaig tenir l'avantatge que el sorteig va ser més curt, gràcies al fet que euros es diu més ràpidament que pessetes i encara que sembli una bestiesa, aquest fet va escurçar el sorteig uns 25 minuts. Menys temps per confondre'm.

Us deia al principi que vaig disfrutar amb la meva feina en el sorteig. Vaig esprémer les sensacions del llarg dia 22 que iniciava a les 5.30 del matí, per arribar al saló cap a les 6.30. Allà ja hi havia una llarga fila de persones, mortes de fred, i en ocasions suportant alguna nevadeta, que esperaven l'obertura del saló. Saludava els personatges tan tradicionals com el mateix sorteig. Aquell que hi anava disfressat amb vestits coberts de dècims de loteria, o aquell altre recobert de botons des dels peus fins al seu inseparable barret de copa. Gent entranyable que, amb la seva original presència, rendia homenatge al més estimat de tots els sortejos de la Loteria Nacional.

L'afecte humà, el que mou les bones sensacions, els sentiments fraternals que envien energia positiva, el que ens feia pregar que la sort estigués molt repartida i que arribés sobretot als més necessitats, als damnificats d'algun desastre natural; aquest afecte humà, repeteixo, es podia palpar i ens comunicava a tots una eufòria que arribava al seu zenit quan sortia la Grossa.

També recordo un d'aquells matins en què seriós, elegant, calb i amb un magnetisme especial, que ja irradiava a la pantalla, va aparèixer al saló Clive Arrindell, l'actor i model britànic que va protagonitzar durant molts anys, al meu parer, els millors anuncis publicitaris del sorteig de Nadal.

Notícies relacionades

¿Quant es queda Hisenda d'un premi de la Loteria de Nadal el 2018?

¿Com podem cobrar un dècim robat, perdut o trencat de la Loteria de Nadal 2019?

Us faré una confessió per acabar, però m'han de prometre que no ho explicaran a ningú. No he jugat mai a la loteria, i per tant puc presumir que en tots els sortejos em toca el reintegrament, però tinc un sentiment d'agraïment a Televisió Espanyola per haver-me encomanat aquesta tasca que vaig compartir tants anys amb amics i companys dels dos organismes en gratíssima convivència amb els nens i professors. Sento que vaig tenir la sort de rebre un gran premi que em va portar a disfrutar de l'afecte dels espectadors, afecte que m'han demostrat durant tants anys reconeixent-me com La Veu de la Loteria.

Em vull acomiadar de la mateixa manera com cada dia 22 iniciava el sorteig: «Que la sort us acompanyi». Bon Nadal i Felices Festes.