ASSUMPTES PROPIS

Olatz Rodríguez, exgimnasta de la selecció: «Quan baixava del podi, plorava»

  • Als 15 anys pesava 35 quilos, va ser ingressada i ho explica a ‘Vivir del aire’

Olatz Rodríguez, exgimnasta de la selecció: «Quan baixava del podi, plorava»

Laura Guerrero

4
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

Era molt, molt bona sobre el tapís. Va arribar amb la selecció a la final del Campionat d’Europa de gimnàstica rítmica del 2018. Però als 15 anys va arribar a pesar 35 quilos. Tenia «el monstre» dins. La tenerifenca Olatz Rodríguez ara té 19 anys, ha començat Medicina a la Complutense –en aquesta decisió va influir el delicat tracte dels endocrins durant el seu ingrés– i explica amb honestedat la pressió de l’alta competició i la seva baralla amb l’anorèxia a ‘Vivir del aire’ (Planeta).

¿Com defineix el «monstre»?

És com si estiguessis al mar a punt d’ofegar-te: instintivament vols sortir, però no pots. El meu pare em deia que si estava així era perquè no havia passat una guerra.

És militar.

Retirat. De vegades em qüestiono el que diu, no sé si un mal major hauria tapat aquest altre. Però existia. La qüestió és: ¿què hi ha sota?

¿Què hi ha?

Jo crec que una incapacitat per gestionar les teves emocions. En la societat hi ha grassofòbia i jo la vivia a casa. Sentia comentaris, fets amb carinyo, com ara «quina cara de pa». S’ha d’anar amb compte quan fem al·lusions al físic d’algú que potser té una autoestima baixa. Admiro la meva mare i la meva germana perquè mai ho van prendre en consideració.

La pressió de la competició l’hi va posar encara més difícil.

Veia el control del pes, les al·lusions contínues al físic i fins i tot amenaces com «si no baixes, direm que estàs lesionada i no competiràs». Inconscientment vaig anar pensant que allò era l’adequat. Vols tenir el control perquè et felicitin d’alguna manera. Així que em vaig centrar a aprimar-me i aprimar-me, i rebia bon ‘feedback’. Quan vaig tornar després de l’ingrés, vaig dir a les entrenadores: «No vull que em peseu». ¡I em van tornar a pesar! Uns mesos després, la meva ment va dir prou.

Al CAR de Lleó, on entrenava, hi ha hagut denúncies d’assetjament.

Conec les companyes que han denunciat. Segueixen en judici. I estan fatal perquè els reclamen diners. No sé el que passa, però quan estàs al Club Ritme t’encegues i Ruth [Fernández] té tota la raó. Té habilitat per persuadir. Li teníem respecte, fins i tot por.  

¿No va pensar a denunciar també?

Les companyes em van proposar afegir-me a la denúncia –m’ho continuen proposant–, però jo no crec en la justícia. Si tens més diners, guanyes les causes. En el que sí que confio és en la justícia poètica.

I en la sanitat. «Va arribar un moment en què menjar em semblava pitjor que morir», escriu.

Si hagués ingressat, els meus pares no podien haver fet res. Al principi, el sentiment de culpabilitat és tan gran a l’hora de menjar que prefereixes no enfrontar-t’hi. Durant l’ingrés hospitalari vaig pensar a deixar-ho tot... Em marejava, sentia xiulets, tenia la tensió molt baixa. Sabia que quan no dones aliment al cos, es menja a si mateix fins que arriba al cervell i al cor.

¿Com va aconseguir donar la volta a la situació?

En el meu cas va ser l’amenaça de la sonda. Li vaig demanar el mòbil a la meva mare per mirar un vídeo a YouTube sobre com es posava. Em va fer tanta por que vaig començar a menjar. Deixava els plats nets. Els metges no s’ho creien i em van treure les papereres i van tancar el lavabo amb clau. Els vaig explicar que ni vomitava ni tirava el menjar. Em va fer molt de mal que desconfiessin de mi.

Quan avui veu una foto seva quan competia, ¿qui veu?

Algú a qui li agradava molt entrenar i que ho passava malament en la competició. Sempre he odiat ser el centre d’atenció.

Ho va ser sovint.

Quan era petita em posava al costat contrari a la grada. Sortir de la competició va ser un alliberament. Per una sèrie de consideracions profundes, mai m’ha agradat.

 ¿Les pot explicar?

Creia que era un mètode d’avaluació molt injust. Totes les gimnastes que arribem a competir –fins i tot les que no hi arriben– ens mereixen el mateix lloc. Quan estava al podi, em sentia molt malament. Pensava: «¿Per què jo i no una altra, quan ens ho mereixem igual?». Quan baixava del podi, sempre plorava. El fet que odiés competir va accentuar el desenvolupament del trastorn.

¿Deixaria que una filla seva competís?

Si s’assembla a mi, de cap manera. Si no, em faria por. A aquella edat no tens prou maduresa per adonar-te’n i explicar-ho.  

Notícies relacionades

¿Ha vençut el monstre?

Menjo pasta i pa sense culpabilitat. Però si el moment més crític va ser el de l’ingrés, el més emocional va ser l’estiu passat. Fa uns mesos em van diagnosticar depressió. D’aquesta també me’n sortiré.