Rafael Tous «El valor econòmic de les meves obres m’importa un rave»

Costa desprendre’s de 1.100 obres d’art, ¿no?

Era impossible guardar tot això a casa. Ho vaig consultar amb els meus cinc fills i hi van estar d’acord. A mi el que m’importa és que els artistes, que van estar molt abandonats pel mercat i les galeries quan van començar, i que van poder seguir gràcies al meu suport durant 40 anys, siguin reconeguts.

-¿Algun desagraït?

-Cap. L’amistat que tinc amb ells és impressionant.

¿Aquesta urgència col·leccionista seva d’on li ve?

Quan tenia 2 anys va morir el meu germà de la pòlio. Em vaig tancar en la lectura –Salgari, Mark Twain...– i vaig forrar les parets de la meva habitació amb cartells de cine. A partir d’allà vaig començar a col·leccionar de tot.

-¿A casa hi havia clima?

El meu pare tenia una petita fàbrica tèxtil a Sabadell i jo vaig estudiar Enginyeria Tèxtil per treballar amb ell. Veient que l’empresa no tenia futur, als 25 anys vaig entrar a Burberry, on vaig quintuplicar les vendes. Quan em vaig separar de Carmen Godia –la primera de les meves quatre dones–, el meu pare em va deixar de parlar. Per sempre. Com a catòlic, no podia tolerar el divorci. Vaig fer les paus amb la meva mare quan ell va morir, perquè no li permetia veure’m.

-¡Què diu!

Em vaig quedar sol i més pelat que una rata. Havia de sobreviure. Vaig fer una peça –una caçadora militar– i en vaig vendre 50.000. Així vaig començar el meu negoci de confecció. Durant l’època de la guerra del Vietnam, vaig dissenyar samarretes polítiques que portava amb el cotxe a la botiga d’una amiga a Platja d’Aro i van ser un èxit total. 

-No estava afiliat al partit comunista, però quasi.

-Era –soc– d’esquerres. Va ser una reacció al món de la meva família política, que era molt de dretes. Em vaig fer amic de Josep Niebla i l’acompanyava a les manifestacions amb els meus fills, amb la falç i el martell a les samarretes. Vaig començar a comprar obra de contingut polític, fins arribar a les 200 peces. Una de les primeres va ser d’Artur Heras, en la qual hi havia un jeep de la policia cremant. Després vaig començar a col·leccionar art conceptual.

-Expliqui’m un exemple de bon negoci amb l’art.

Vaig comprar un Manolo Millares per 3.000 euros i pot ser que ara rondi el milió. Però el valor econòmic de l’obra d’art m’importa un rave. El que m’interessa és el missatge. La part humana de l’artista.

-No té ‘tàpies’, ni ‘barcelós’...

Em vaig polir els dos o tres ‘tàpies’ que tenia. Joan Brossa el va portar a casa per veure unes pel·lícules russes mudes, va endrapar un aperitiu de nassos i l’endemà va inaugurar a la Joan Prats i no em va dir ni hola. No em va interessar com a persona. I a Barceló li vaig fer una exposició a la Sala Metrònom, li vaig dir que li comprava totes les obres i em va contestar una barbaritat. Les qüestions humanes no les deixo passar mai. Jo em guio pel que sento.

Singular brúixola. ¿Com ha educat el gust?

Als jesuïtes era el número u en dibuix. Des de petit omplia milers de llibretes. Vaig dissenyar l’interiorisme de les ‘boîtes’ de Barcelona, on tenia llotja en totes. La meva frustració és no haver sigut arquitecte. Hauria fet coses veritablement sorprenents.

-Va poder estudiar més tard.

Els negocis han sigut una manera de produir beneficis per dedicar-me a la cultura. M’han permès muntar una biblioteca amb 250.000 llibres i comprar art i fotografia.

-Arriba la fi del món i només es pot quedar amb una. Triï. -La de Pere Noguera, la primera que vaig comprar i que està al MACBA. Però estic enamorat de tot el que tinc. És com escollir una de les quatre dones que he tingut... 

-¿Un altre tipus de col·leccionisme?

Estimo tant les dones que Metrònom era l’única sala d’Europa que feia un 50% d’exposicions d’artistes dones. He respectat el seu terreny d’una manera infinita. Senzillament que la convivència dura un temps determinat. Jo m’avinc amb totes i he aconseguit que els meus cinc fills s’estimin amb bogeria. Tots tenen una mentalitat similar a la meva. Vull que heretin el meu pensament, no les meves obres.

¿Com seria un retrat conceptual seu?

Vaig néixer el 4 d’agost. Soc drac i Leo. Sempre he sabut el que volia.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

El drac va tenir un ensurt fa cinc anys.

-Vaig tenir una pupa a la boca que va emigrar al cervell. Una encefalitis. Vaig estar dos dies al Clínic a punt de dinyar-la. Ara tinc memòria des del primer anys fins als 40, però no recordo el nom dels meus nets. Cada dia llegeixo llibres de 300 pàgines. Però no em descoratjo. Sempre penso en el futur. El secret és tenir confiança en un mateix.