DES DE CASTELLAR DEL VALLÈS
Massa lluny, massa a prop
Fins i tot la covid sembla haver-se oblidat d'aquest poble als peus del Puig de la Creu, però tot i així ja no vaig a dinar amb la iaia
manosok
Castellar del Vallès, al peu del Puig de la Creu, massa a prop de Sabadell i Terrassa per tenir cine, massa lluny de Barcelona perquè hi arribi el tren. Quan érem petits pujàvem al cim del Puig i assenyalàvem la ciutat, al fons, tan grisa que els dies de pluja es confonia amb el mar. Em semblava que al poble, a part d’aquella vegada que la meva germana va perdre una bala de les bones (transparent, petita, amb un esquitx blanc com una tempesta de neu) a la font dels Casots, mai hi havia passat res.
Per sort, fins i tot la Covid sembla haver-se’n oblidat, potser precisament per no ser massa a prop ni massa lluny de municipis més grans com Terrassa o Sabadell. El setmanari del poble, L’Actual, xifrava en només cinc positius la primera setmana d’agost.
Tot i així ja no vaig a dinar amb la iaia. Ara la saludo des de l’altra banda de la portella del jardí, totes dues amb mascareta, i ella surt de casa amb una bossa amb el diari d’aquella setmana, uns quants croissantsi algun llibre que em torna. Jo li porto una bossa amb més llibres.
-Aquest estiu només puc llegir. No ve ningú a veure’ns! Ni els veïns surten a prendre la fresca, ja.
La iaia viu en un carrer que dona a la llibreria del poble, gairebé al centre. Totes les cases tenen un pati davanter amb un banc per seure sota emparrats de buguenvíl·lies i gessamí. Aquest estiu els patis estan silenciosos, només se sent, de tant en tant, algun veí que rega les flors. M’explica les últimes novetats, que el Puig de la Creu està ple de gom a gom, que hi ha gent "de fora" al gorg, que ho deixen tot fet una pena i que no vigilen, els bombers han fet dos rescats en una setmana. Que li han cancel·lat la visita que tenia amb el traumatòleg dues vegades per por que no enganxi el virus.
-Això del virus és una enganyifa.
Notícies relacionadesL’avi s’enfada perquè no entro. Li costa creure en les coses que no pot veure. La iaia el fa entrar cap a casa amb un gest impacient. Encara el sentim rondinar, la brisa infla la cortina del menjador com si fos un vestit de núvia. La iaia m’agafa la mà i l’estreny amb força. Abans que pugui enretirar-la, una mica massa bruscament, perquè cap de les dues portem guants, riu en veu baixa.
-No li diguis a ningú, eh?
