Sarrià té dues ànimes

Sarrià té dues ànimes; l’ànima de poble i l’ànima de ciutat. L’ànima de poble és la del Sarrià històric, que resistí com a municipi independent fins al 1921. Els sarrianencs no volien formar part de Barcelona, però van acabar annexionant-s'hi per reial decret. Els carrers de l’antic Sarrià, a banda i banda del carrer Major, conserven la seva personalitat, amb un comerç diferenciat i un fort teixit associatiu, que mostra tot el seu nervi durant la festa major, en què els comerços surten al carrer i les associacions obren els locals a tothom.

Si la primera ànima és la d’un poble, la segona és la d’una ciutat; conformada per alts edificis d’oficines, una oferta comercial sofisticada, escoles de negoci de prestigi internacional i restaurants, hotels i locals nocturns amb bon segell arquitectònic. Si bé totes les ciutats europees rellevants han erigit una zona d’aquestes característiques, solen pecar de supèrbia al voler marcar distància, i no acostumen a estar tan ben integrades urbanísticament amb la resta de ciutat. 

Hi ha ciutats que ens resulten interessants pel que van ser en el passat; és el cas de Roma o Viena. En canvi, hi ha ciutats que ens resulten atractives per com són ara; per les coses que passen als seus restaurants, per allò que s’ofereix als seus comerços, pels negocis que s'hi fan als seus districtes financers i per moltes altres coses que conformen l’energia d’una ciutat. Aquest és el cas de Berlín o Amsterdam. I també el de Barcelona.

Una ciutat és un projecte reeixit quan conserva la seva personalitat històrica, sense quedar-hi ancorada. Això és el que ha de ser Barcelona; i a Sarrià ho aconsegueix amb escreix.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Aquests dies tot és diferent, és un estiu amb el pols feble. Els carrers estan buits i no ens hi reconeixem. Ens falta el ritme, el vigor, l’energia, la vida tal com era... No ens quedem de braços plegats; recuperar el que enyorem també depèn de nosaltres.