L'afany obstinat del saltamartí

Després de donar-li moltes voltes al nom, Sílvia Muntané i el seu soci van acabar escollint el de saltamartí (‘tentetieso’ en castellà), aquest ninot buit, amb un contrapès en la base semiesfèrica, que torna sempre a la posició inicial; li claves un calbot i el ninot busca el seu eix, balancejant-se sense esfondrar-se, com el del poema de Joan Brossa que tant els agradava:  «[...] desviat de la seva posició / vertical, es torna a posar / dret. / El poble». La insistència a aixecar-se semblava, doncs, un bon salconduit per a la llibreria, que va obrir les portes el 4 d’abril del 2004, en vigílies de la Diada de Sant Jordi, sense que els seus propietaris imaginessin la magnitud del tumult que els queia al damunt.

Tampoc era mal presagi que el recinte on es van allotjar hagués acollit la vella impremta Novell; la tinta, la seva olor encisadora, gairebé comestible, crida la tinta. Van haver de començar de zero, això sí, perquè el local estava buit, fet una cova, però res que acovardís una llibretera vocacional que va veure el seu somni complert als 44 anys. ¿Una passió nascuda en la infància? Doncs, sí. Assegura Sílvia Muntané, gracienca trasplantada a Badalona, que el seu pare la portava cada setmana a una llibreria de Gran de Gràcia on l’home comprava els llibres a terminis. Aquí la xerrada s’endinsa en un recés, en la memòria del progenitor, en el seu ofici d’ebenista, en la repressió, en el camp de concentració d’Argelers, en els anys de silenci sense poder cotitzar... «Tinc ben present que soc filla de perdedors», diu. Compartien llargs diumenges de lectura en què el papa s’embevia en els mestres russos, mentre ella, que s’havia estrenat amb els còmics de ‘La pequeña Lulú’, forjava l’hàbit amb la col·lecció ‘El cangur’, d’Edicions 62. La immensa Rodoreda, Montserrat Roig, Pedrolo... En honor a la protagonista de ‘Mecanoscrit del segon origen’, forta i lluitadora, li va posar a la seva filla Alba.

En 16 anys i del no-res, Muntané i el seu soci, Gerard Remendo, van convertir la Saltamartí en el principal santuari llibresc de la ciutat, un espai acollidor amb un fons de 12.000 títols on s’han celebrat unes 500 presentacions de llibres des de la seva inauguració. La cosa anava sobre rodes –tot el raonablement bé que pot anar una llibreria– fins que se’ls va abraonar el coronavirus. Per acabar-ho d’adobar, Remendo s’havia jubilat el 14 de febrer, just un mes abans d’un confinament atroç a què es van afegir els pagaments del lloguer i als proveïdors, els ertos, la sol·licitud d’un crèdit, les ganes de llançar la tovallola a la lona.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

En aquest temps d’incerteses, li han donat ànims per seguir a la trinxera la saba nova –els seus companys llibreters Magda, Mónica i Aleix– i la lectura de ‘El olor del bosque’, d’Hélène Gestern (Periférica & Errata Naturae). La principal dedicació en la vida del saltamartí consisteix en mantenir-se dret malgrat les contrarietats. Per això la joguina del vaivé en català també es coneix com a tossut.