'Modern Love', per als que una vegada vam estimar Barcelona

Daniel Jones, poc conegut a aquest costat de l’Atlàntic, és l’encarregat des de fa més de 10 anys de llegir les històries que els novaiorquesos envien a la redacció, amb Cupido de vegades com a motor de l’acció, tot i que no sempre. En rep unes 8.000 cada any. Com si fossin fulles de te, Jones selecciona les millors i les publica. Que aquest pacient treball hagi creat al final una sèrie formidable és només una feliç conseqüència inesperada. El propòsit fundacional de tal secció sembla que era reforçar els llaços veïnals d’una ciutat de vuit milions i mig d’habitants, que semblen molts, però com diu un dels més savis personatges que apareixen en la sèrie, Guzmin, Nova York en veritat només és un poble gran.

‘Modern Love’ valdria la pena tot i que només fos per les superbes actuacions d’Anne Hathaway,  Andrew Scott i Tina Fey, per destacar tres protagonistes i podrien ser més, i fins i tot per descobrir, per fi, que Andy Garcia és realment un actor. Els capítols són autoconclusius, petits contes independents els uns dels altres, però l’interessant i imperceptible és com es teixeix en ‘Modern Love’, en la seva versió de paper i en la televisiva, el sentiment de pertànyer o ser part d’una ciutat, que no és ni de lluny comparable a un nacionalisme o a un patriotisme, és molt més o molt menys, allà cadascú amb el seu punt de vista, però és, sens dubte, un intangible de gran valor. ‘The New York Times’ i ‘The New Yorker Magazine’ ho saben i ho enforteixen des de les seves pàgines. De vegades no fa falta ni tan sols tenir un portaavions periodístic per enlairar-se. El fotògraf Brandon Stanton va posar en marxa fa 10 anys el projecte ‘Humans of New York’ (un simple còctel de retrat i biografia de gent elegida a l’atzar pel carrer) i suma ja més de 10 milions de seguidors a Instagram.

Tot això ve al cas perquè ‘Modern Love’ és una oportuna glopada d’aire fresc en aquesta Barcelona que accidentalment està en guaret buida de turistes, la qual cosa ha sigut meravellosa per comprovar que, com també diria Guzmin, només és un poble gran. Del Madrid de 1981 va dir Joaquín Sabina, abans de cantar un dels himnes d’Antonio Flores en un concert de La Mandrágora, que era «una ciutat inhabitable però insubstituïble», lema que seria perfecte per a una altra secció d’aquest diari (‘barcelonejant’ si no la coneixen, els hi aconsello, tot i que ranqueja una mica des que va començar la pandèmia, però aviat es reposarà) en la qual de vegades se sent la calor pròxima dels veïns d’aquest petit gran poble encaixat entre dos rius de curt cabal, una serra pelada, quatre platges i un port. Passa cada vegada, per exemple, que una botiga adorable posa el candau per última vegada i s’oficia una missa periodística per ella, i aquest dol col·lectiu en què participen els lectors és malgrat tot un bon senyal, un indici que encara no ha arribat aquell moment en què ens han aconseguit convèncer que només som figurants d’un parc temàtic i que la nostra única missió és somriure. Hi ha esperança.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Aquests dies en què els nens tornen a jugar a pilota davant la de la catedral (per a mi, la millor imatge del guaret abans que torni l’intensiu monocultiu turístic) són una bona ocasió per reconsiderar el que ha passat aquests últims anys i donar-nos una oportunitat per estimar de nou aquesta ciutat inhabitable però insubstituïble com la primera vegada que ens en vam enamorar, perquè, vist amb perspectiva, que bonica que era quan deien que era un ‘Titanic’, sempre alguna cosa millor que el ‘Costa Concordia’ que ha sigut després. S’haurà d’explicar.

Doncs això. Gràcies, Xavi, per tan inspiradora recomanació.