Els favorits de Serrat

L’autor de ‘Mediterráneo’ ens parla de les seves músiques predilectes i ens recomana els seus autors de referència, des de Charles Aznavour fins a José Alfredo Jiménez, per descobrir, o redescobrir, en aquests dies de confinament

Els favorits de Serrat

JOSEP GARCIA

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Aquesta informació es va publicar el dia 27/04/2020. El contingut fa referència a aquesta data.

Serrat se’ns posa al telèfon, com ho faran altres figures públiques en les pròximes setmanes, per parlar de les músiques de la seva vida, les que l’han influït com a autor, o que li han donat pautes de vida, i que aquests dies podem descobrir, o redescobrir, a través d’aquests pous sense fons que són les plataformes digitals. O rescatant compactes o vinils: escoltar música en un format separat de la xarxa procura una altra classe d’intimitat, una pausa en la connectivitat permanent. Serrat conserva els vells àlbums «per amor», si bé confessa tenir un deute amb les velles agulles del seu tocadiscos, que procedirà a canviar quan en sortim d’aquesta, per «tornar a les arrels».

Les circumstàncies no l’empenyen a crear música, per ara. «La meva part creativa està molt afectada per la realitat, com ho està tot», confessa. Ara primen les necessitats del seu «petit món», així l’anomena. «Les tasques de casa, que és un lloc de supervivència al qual la meva dona i jo dediquem temps, i mirant d’estar amb la gent». Però la música segueix allà com «una cosa fonamental». En primer terme, gràcies a aquesta vella companya anomenada ràdio. «Hi ha professionals molt sensibles que saben el lloc que la música ocupa a les vides de la gent», assenyala sense donar noms.

Una figura maltractada

Parlant de música, Serrat advoca per l’amplitud del gust sense regir-se per parcel·les estilístiques, gremis i tribus. «La música és un món molt ampli i no és ni clàssic, ni culte ni popular, sinó una barreja de tot això», i la mirada cap a autors i obres «hauria de ser qualsevol cosa menys sectària». Potser per això destaca les figures de la ‘chanson’, aquest imaginari situat en la base de la Nova Cançó, que podríem considerar allunyades: Georges Brassens i Charles Aznavour. El primer va arribar en el seu temps «als universitaris i les capes més cultes», mentre que Aznavour va crear èxits de gran abast. ¿Cançó lleugera, o no tant? «Va ser un gran melodista i un intèrpret molt sòlid. Va ser maltractat i li van negar part de les seves qualitats». Serrat recomana l’antologia ‘40 chansons d’or’ i recorda que els francesos van ser pioners en el cultiu dels ‘coffrets’ (avui se’n diuen ‘box sets’), les caixes que apleguen obres integrals.

Destaca també Édith Piaf i Jacques Brel, «dos dels artistes més capaços de commoure en un escenari». I saltant els Alps, Paolo Conte, aquest autor que va passar llargs anys sense atrevir-se a donar la cara davant el públic, fent «cançons extraordinàries, com ‘Azzurro’, que la gent ha cantat als balcons a Itàlia». Si La Voss del Trópico «era el químic que canta», recorda, Conte és «l’‘avvocato che suona il piano’; un gran home de la música que no va treballar per a l’estrellat».

De la Pampa al Brasil

Notícies relacionades

L’altre cabal inspirador de Serrat el trobem a Llatinoamèrica, i allà es fixa en «els autors i cantants». L’argentí Atahualpa Yupanqui i el seu imaginari folklòric de la Pampa; la xilena Violeta Parra, «gran investigadora de la música popular i una fantàstica artista d’envelat», i el mexicà José Alfredo Jiménez, amb el seu «pur estil ranxer». I encara tres noms més amb bolla brasilera: Chico Buarque, Caetano Veloso i el pare de tota aquesta generació, Dorival Caymmi.

A totes aquestes músiques podem ara accedir amb facilitat per somiar amb nous horitzons. Aquestes i moltes més, perquè «al món de la música hi cap sempre molta més gent de la que hi ha», indica Serrat. I tot això passarà, ens diu, i «tant de bo el que estem vivint ens faci més savis». La possibilitat hi és. «¡Sí, com que el Poble-sec pugi a Tercera Regional!».