molt en sèrie

'Unorthodox': una perla, una revolució

Netflix s'endinsa amb una joia seriòfila en les extravagàncies de la utraortodòxia jueva i, sense pretendre-ho, potser ens avisa que el que és estrany és obeir sense queixar-se els designis del Talmud capitalista

'Unorthodox': una perla, una revolució
3
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

‘Unorthodox’ és l’última perla de Netflix, plataforma que, com les bussejadores japoneses, les admirables ‘ama’, fa no pas menys de cinc immersions/estrenes per setmana, així que no ens haurien de sorprendre ni la freqüència ni la fortuna amb què aquesta mena de biblioteca d’Alexandria de les sèries troba un tresor nacrat dins d’una ostra. La brillantor irisada d’‘Unorthodox’, no obstant, és molt especial, diferent a la d’altres perles recents. Una observació pacient permet intuir en els seus colors una advertència sobre el present pandèmic i, més encara, una admonició sobre el futur esfereïdor que Noam Chomsky va predir fa una setmana en una imprescindible entrevista que Srecko Horvat, cofundador del moviment Diem25, li va fer per videoconferència, cadascun des del seu confinament. Hola. Benvinguts a la vint-i-novena entrega de ‘Molt en sèrie’,, que, segons Chomsky, al ritme que anem no complirà la cinquantena.

Shira Haas interpreta aquesta història real amb una llum no vista des que el diable va prenyar Mia Farrow

En només quatre capítols, ‘Unorthodox’ relata la història real de com Deborah Feldman (Esty Shapiro en la ficció) va fugir el 2009 de la seva comunitat ultraortodoxa jueva novaiorquesa de Williamsburg, un microcosmos governat des de les interpretacions més inflexibles del Talmud, llibre sagrat que, com a detall per comprendre com pot ser la vida quotidiana en aquest barri de Brooklyn, convida els homes a donar gràcies a Déu cada dia per no haver nascut dona. Amb 19 anys, l’Esty fuig a Berlín. El seu és un acte de valentia incommensurable. No té formació acadèmica. Viu a la ciutat més vital del món i, malgrat això, no sap res del món exterior, ja que la comunitat satmar a la qual pertany fonamenta l’existència que qualsevol contacte amb els gentils és castigat severament per Déu.

Rodada parcialment en ídix, cosa que ja fa d’‘Unorthodox’ una exquisida raresa, aquesta sèrie mereix ser visitada, primer, per la superba actuació de la seva protagonista, Shira Haas, a mig camí de Mia Farrow a ‘La llavor del diable’ i de Maria Falconetti a ‘La pasión de Juana de Arco’, déu-n’hi-do, i, segon, per aquest retrat gairebé documental del que són les quotidianitats ultraortodoxes, que poden causar esglai i fins i tot riure, però si això succeeix és que ha arribat el moment de prémer el botó de pausa i fer-se la reflexió següent : ¿quina és la nostra ultraortodòxia? Anem, doncs, a Chomsky, per cert, ídixparlant si fos necessari.

Més esglai i riure

És l’hora de ser Esty Saphiro, ve a dir el pensador nonagenari, és a dir, escapar-se d’aquesta ultraortodòxia neoliberal, els adaptacions incessants de la qual han sigut mansament acceptades generació rere generació. Els escriu qui va créixer quan a Espanya ressonaven les trompetes del thatcherisme i el reaganisme, quan no es discutia, ni tan sols des d’aquest succedani de la socialdemocràcia local que ja llavors era el PSOE, que, posats a gestionar empreses vitals, ho feia mil vegades millor el sector privat que el públic. La gran mentida. Després va venir l’aznarat, o sigui, el súmmum. Diu Chomsky que així estem ara, no a Espanya, sinó al món, amb un «bufó sociòpata» a la Casa Blanca i amb el destí sanitari de la humanitat en mans de «tiranies privades» (i esmenta les farmacèutiques l’R+D de les quals consisteix a llançar noves cremes hidratants al mercat) que no reten comptes més que davant dels seus propis accionistes. Esglai i riure l’haurien de causar en realitat les quotidianitats de la ultraortodòxia del capitalisme i el seu cor de rabins del lliure mercat.

Notícies relacionades

Als historiadors els agrada fraccionar el temps en edats (l’antiga, la medieval, la moderna, la contemporània...), però en realitat fins i tot es podria acceptar que només n’hi ha hagut una, que del neolític al neoliberalisme amb prou feines han canviat les regles del joc, mana qui té, té qui mana, i ha arribat l’hora crucial, segons Chomsky, de ser Esty Saphiro i escapar-se. Ho diu des del més profund pessimisme, perquè recorda que al final del túnel de la pandèmia esperen encara els reptes pendents de l’escalfament planetari, de la sempre latent amenaça nuclear (hi insisteix tossudament) i de la ulceració preocupant de la democràcia per culpa de corruptes salvapàtries, analfabets ètics i indigents morals que s’ofereixen en les eleccions com a remei quan en realitat són l’origen del mal.

‘Unorthodox’ no només és una gran sèrie. És un far.