No només futbol

Montalbán confinat

Montalbán confinat

Emilio Morenatti

3
Es llegeix en minuts
Josep Martí Blanch
Josep Martí Blanch

Periodista

ver +

Arrenco amb una confessió d’incapacitat. ¿Com ho fem per escriure sobre futbol enmig d’un estat d’alerta? La frivolitat, fins i tot la meva, té els seus límits. Va marxar als llimbs de les rutines suspeses la pilota dels parcs, de les escoles, de les gresques, dels pobles i ciutats i de les competicions oficials més glamuroses. Es van recloure a casa també els futbolistes i la resta d’atletes, com mortals que són, tot i que portin la corona de l’admiració. Ens quedem sense més tema que el monotema i amb la possibilitat que aflori en uns dies un mercat negre de paper higiènic, tovalloletes humides i alcohols desinfectants.

Amb el subdirector d’EL PERIÓDICO Joan Cañete vam recordar una conversa d’estiu amarada d’esperit nadalenc sense que fos Nadal. Ara em sembla premonitòria. Parlàvem sobre el miracle quotidià de donar les coses per fetes. Que les escoles obrin, que els hospitals puguin atendre a tothom, que un surti al carrer al matí sabent que, tret d’improbable desgràcia, tornarà sa i estalvi a casa a la nit, que vagi al supermercat i trobi de tot o encengui el televisor i allà siguin, perquè passem una bona estona, la Lliga, la Champions o qualsevol altre entreteniment esportiu.

'Coronavirus avui'

Subscriu-te a la nostra newsletter per conèixer tota l'actualitat i la informació pràctica sobre el desenvolupament de la pandèmia i les seves repercusions

El miracle de la quotidianitat

Estem acostumats al nostre normal dia a dia sense adonar-nos que es tracta en realitat de l’excepció més gran mai imaginada. Som els privilegiats de la història, si mirem la línia del temps, i els del present si ens comparem amb bona part dels gairebé 8.000 milions d’ànimes que poblem la Terra. No cal sentir-se culpable per això. Però sí cal ser conscients que disfrutem d’un miracle fragilíssim pel qual no ens donem les gràcies ni a nosaltres mateixos, que som els faedors. Una meravella que molts somien a destruir per, en nom de miracles majors, fer-nos passar primer per un malson. ¡Tan acostumats estem a veure’l i a disfrutar-lo! ¡Tan natural ens sembla la nostra quotidianitat! I en això, se’ns cola per la reixeta el coronavirus i tot salta pels aires.

Notícies relacionades

I sí. Trobarem a faltar el futbol i l’esport en el seu conjunt mentre estiguem obligats a mantenir-nos separats uns dels altres, perquè és un ingredient fonamental de les rutines amb què es construeix la nostra prodigiosa vida diària, només interrompuda de manera tan generalitza per la guerra, o pels seus pròlegs revolucionaris, de les quals amb prou feines queda memòria pràctica.

Les noves i velles tecnologies posen al nostre abast dosi de metadona per fer més suportable l’abstinència. Amb el confinament he tret de la meva biblioteca la recopilació d’articles futbolístics de Manuel Vázquez Montalbán agrupats en el volum ‘Fútbol. Una religión en busca de Dios’.  Només cal obrir-lo per descobrir per què ens agrada el que ens agrada i per què el trobarem a faltar mentre duri aquesta situació: «...En algún momento de nuestra infancia percibimos el instante mágico en el que un artista del balón consigue ese prodigio inolvidable que relatarán los que lo presenciaron, luego los que no lo presenciaron y finalmente entrará en la memoria convencional de las generaciones futuras». Tot i que Montalbán explica tot seguit per què aquells moments especials anaven a ser cada vegada menys, nosaltres ens quedarem allà: en els instants màgics. Sobreviurem al fàstic. Tot i que serà més fàcil per a les generacions a què se’ns va ensenyar a esperar, conformar-nos i avorrir-nos. Espavilar-se bé amb el tedi sempre ha sigut un avantatge competitiu. I quan no puguem més, fem com els italians i cantem junts als balcons. Jo sortiré avui al meu abans d’anar-me’n a perpetrar, amb el permís de Louis Amstrong, ‘What a wonderful world’. Cal aferrar-se als instants màgics.

L’estadi a casa

Totes les cases on hi ha hagut pilotes i nens han sigut en un moment o un altre un camp de futbol. Un passadís o qualsevol altre espai pot convertir-se en un Maracaná en el qual els petitons aprenen a tirar penals contra la porta que dona accés al menjador, a regatejar els seus pares si aquests es deixen, o a qüestionar-los les decisions que puguin prendre com a àrbitres imaginaris. Amb el confinament es disputaran en els pròxims dies molts d’aquests partits a l’únic estadi que només resulta confortable quan es juga a porta tancada: casa. Paciència amb els danys a les parets i quan augmentin truquin als pintors.