Barbara Brix: «El meu pare ens llegia contes cada nit»

Fins als 65 anys no va saber que Peter Kröger, el seu progenitor, havia participat en l'assassinat de jueus

Barbara Brix: «El meu pare ens llegia contes cada nit»

JORDI COTRINA

Es llegeix en minuts

La primavera de 1943, els Einsatzgruppen –els comandos d’execució en massa del règim nazi que van operar al front de l’URSS– van assassinar més d’un milió de jueus i milers de comunistes, gitanos i discapacitats. El doctor Peter Kröger estava en un dels comandos. La seva filla, Barbara Brix (Breslau, Polònia, 1941), que el va idolatrar fins a la seva mort, ho va saber als 65 anys.

–¿Com se’n va assabentar?

–La primavera del 2006, a punt de jubilar-me, em va venir a visitar un amic historiador. Vam fer un tomb i, mentre caminàvem, em va preguntar: «¿Sabies que el teu pare era membre de l’Einsatzgruppe C?». 

–¿Ni tan sols ho sospitava?–No.

Però, al principi, vaig sentir una cosa semblant a l’alleujament. Vaig lligar un cap solt.

–¿Quin cap? –A

l’Alemanya dels anys 50 i 60 hi va haver un silenci de plom. A casa no es va parlar de la guerra. Una sola vegada, la meva mare em va explicar que el juny de 1941 –estant embarassada de mi– el meu pare li va comunicar la seva decisió d’«anar al front rus». Jo sabia que la data coincidia amb la invasió alemanya de l’URSS.

«A l’Alemanya dels 50 i 60 el silenci era de plom i, tot i que vaig tenir ocasió de fer preguntes, no les vaig fer»

–Després de l’alleujament, ¿què va venir? –El

xoc. Durant unes setmanes no vaig saber què fer. Vaig reflexionar sobre el meu paper en aquesta història. Vaig tenir ocasió de fer preguntes i no les vaig fer. Tot i que, si les hagués fet, ¿què hauria passat entre el meu pare i jo?

–¿Va descobrir el seu grau d’implicació?

–Em vaig posar a investigar. Vaig saber que havia estat més de 18 mesos a l’Einsatzgruppe C, però jo continuava convençuda que no havia participat en execucions, que havia sigut un metge-soldat. Fins que vaig rebre la visita d’un periodista holandès i, gairebé al moment d’acomiadar-se, va treure de la seva cartera un full i vaig veure el nom complet del meu pare.

–¿Què deia el

full? –Era l’acta d’un interrogatori a un dels comandants de l’Einsatzgruppe C, que deia que ja a la ciutat de Lviv, a Ukrania, el juliol de 1941, van rebre l’ordre d’executar més de mil jueus i que ell, per fer-ho d’una «manera higiènica», ho va posar en mans del metge.

–[...]

–Vaig sentir neguit, culpa, vergonya. Al principi havia començat a investigar per mi, i potser pels meus fills i els meus dos germans. Fins que vaig acudir a uns tallers per a descendents dels perpetradors al memorial del camp de concentració de Neuegamme, a Hamburg, i vaig conèixer Ulrich Gantz, fill d’un oficial de les SS, però també Jean-Michel Gaussot i Yvonne Cossu, descendents de resistents francesos. Ens vam fer amics. Això em va donar forces per donar la cara.

Brix i Gaussot, a la trobada organitzada per la Fundació Pere Tarrés. / marta pérez (efe)

–Abans de saber, ¿com veia el seu pare?

–Molt protector. El vaig conèixer quan jo tenia sis anys. Va tornar amb les dues cames amputades. Com que en la seva absència vam haver de fugir de l’Exèrcit roig i gairebé ens morim de gana, quan el desembre de 1947 ens vam reunir a Alemanya ens vam sentir feliços. El pare ens llegia contes cada nit. Em va ensenyar a estimar la història i la literatura.

–¿Mai li va veure una pulsió violenta? –Era

un home molt compassiu. Es va fer molt cristià i va arribar a votar el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD). Només recordo una reacció fora de lloc.

«Era un home molt compassiu. Es va fer cristià i va votar els socialdemòcrates»

–¿La vol explicar? –Als

anys 80, vaig estar molt involucrada en el moviment en contra de les armes nuclears. Tenia parella i vaig pensar que, en cas de guerra, l’amagaria al soterrani d’una casa de camp que teníem. Ho vaig explicar al pare, pensant que riuria, però es va aixecar amb les crosses i, molt pàl·lid, va cridar: «¡No he sacrificat les dues cames per això!».

–¿Entén per què va abraçar el nazisme?

–Ell va créixer a Riga, Letònia, on els alemanys eren la classe dominant. Després de la primera guerra mundial, el país es va independitzar i la família va perdre els seus privilegis. El meu oncle Erhard el 1933 va fundar el partit nacionalsocialista a Letònia. La ‘superioritat de la raça germànica’ justificava la posició perduda.

–El seu oncle va ser condemnat. El seu pare, no.

–Gairebé tots els adults alemanys van haver de passar per un procés de depuració. El meu pare va entrar en la categoria de «bastant culpable», cosa que li impedia treballar en salut pública. Ens vam traslladar a Westfàlia i, quan va tornar a intentar el procés, va arribar la guerra freda i els aliats no estaven per trobar més nazis.

Et pot interesar

–Amb aquest pes a sobre, es va entossudir a sembrar la pau.

–Jean-Michel, Yvonne, Ulrich i jo, d’una manera modesta, parlem a la joventut –ho van fer en un cicle organitzat per la Facultat Pere Tarrés a Barcelona– perquè no es repeteixi la història mai més.