Un filòsof contra el coronavirus

El nomenament de ministres o consellers sol anar acompanyat de l’escrutini professional de la persona designada. I si, com és habitual, el seu perfil no respon a les característiques exigides pels gremis representats que sempre esperen un dels seus, les crítiques arriben abans que els poders. Per als elogis, generalment, cal esperar el cessament. O ni llavors. Tot dependrà de la feina feta. Hi ha casos en què fins i tot les destitucions han sigut forçades per la pressió de col·lectius afins al polític a qui no han consentit canvis estructurals indispensables per millorar el servei públic. I molt menys si qüestionaven algunes nefastes tradicions o acabaven amb determinades prebendes.

Aquesta característica general és un clàssic del sector de la sanitat. Va començar amb especial ímpetu amb la designació d’Ernest Lluch en el primer govern de Felipe González quan tot estava per fer. La tasca era tan àrdua que es dubtava que un professor universitari d’Economia pogués dur-la a terme amb èxit. I ve-t’ho aquí com aquell savi i curiós incansable va impulsar la llei general de sanitat considerada avui com la base legal que permet que l’atenció mèdica sigui universal. Ho va fer al cap de dos anys d’estrenar el càrrec i mentre promovia per primera vegada una oficina de defensa dels drets dels consumidors. Es va enfrontar als poders fàctics, que n’eren molts, i es va guanyar la incomprensió d’una part del seu partit i el repudi del seu president, amb qui mai va recuperar l’afinitat. Però va aconseguir el reconeixement col·lectiu fins al punt que l’edifici històric del ministeri porta avui el seu nom.   

Del diàleg a l’epidèmia

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Quan Salvador Illa Roca (la Roca del Vallès, Barcelona, 5/5/1966) va entrar a la seu del passeig del Prado de Madrid com a titular del mateix ministeri es va repetir la funció, però amb més malvolença. Es va revestir de la familiaritat de l’alcalde que havia sigut i es va disposar a recuperar l’esperit del seu històric company de partit. Però amb la dificultat afegida dels nous temps àmpliament allunyats dels vells consensos. Promogut pel PSC, partit del qual continua sent secretari d’organització, els defensors de les essències pàtries el van veure com el vincle que Pedro Sánchez necessitava per a la seva fluida relació amb l’independentisme. Sabien que gràcies a les seves bones maneres, Illa va aconseguir el pacte de la Diputació de Barcelona que va donar la presidència a la seva amiga Núria Marín, però que va firmar amb Junts per Catalunya mentre era també molt actiu en les negociacions amb Esquerra per a la investidura del president que li va confiar la salut pública del país. No necessitaven més proves. Haver assistit a la gran manifestació antiindependentista del 8 d’octubre del 2017 convocada per Societat Civil Catalana no era suficient. Veure’l assegut al costat governamental de la taula de diàleg i negociació amb la Generalitat equivalia a constatar que era el cavall de Troia que intuïen i denunciaven. Fins que va arribar el coronavirus.

Poc s’imaginava el ministre que al cap de poc d’accedir al càrrec estaria al capdavant de la pitjor crisi sanitària espanyola. I que hauria de ser centre d’atenció permanent per tranquil·litzar ànims, prevenir col·lapses i gestionar una estructura bàsica de l’estat del benestar. I que gràcies a la gran capacitat divulgativa de Fernando Simón, el seu portaveu per a la pandèmia, ell es podria reservar per quan fos indispensable i les circumstàncies polítiques els ho exigissin. Tot i així, les seves intervencions transmeten serenitat, rebaixen tensions i silencien l’oposició. Aflora el llicenciat en filosofia que, seguint el camí d’Epicur, sap que són els raonaments els que procuren una vida feliç. I que és absurd demanar als déus allò que cada un és capaç de procurar-se a si mateix.