05 d’abr 2020

Anar al contingut

QUE NO PARI LA MÚSICA

Carlos Cano, amb tota llibertat

Al desembre es compliran 20 anys de la mort del carismàtic cantautor granadí, i Giulia Valle li ret homenatge amb un concert a Barnasants. En paral·lel, s'ultima un llibre sobre l'autor de 'María la Portuguesa' que veurà la llum a l'abril.

Jordi Bianciotto

Carlos Cano, amb tota llibertat

ELISENDA PONS

Giulia Valle no és andalusa, ve del jazz i de l’educació clàssica i era una nena quan Carlos Cano es burlava dels programes electorals de la Transició a  ‘La murga dels currelantes’, amb la gràcia de les bromes de Cadis. Però a ella, que va néixer a San Remo, viu a Barcelona i no s’acaba de sentir d’enlloc, hi ha una cosa que l’atrapa d’aquest enyorat cavaller del sud, poeta i ànima indòcil, més enllà dels mapes, de les caselles estilístiques i de les generacions. «Era un esperit lliure», ve a resumir davant la mirada educada del seu llebrer, Baloo, amb el qual ha aparegut, amb aires novel·lescos, amb un serè passeig des del seu pis del Poble-sec.

Ens hem citat al bar Ocaña, de la plaça Reial, en honor a l’artista a qui Carlos Cano va dedicar una de les seves cançons més commovedores, Romance a Ocaña, que Giulia i el seu grup interpretaran aquest divendres al teatre Joventut, de l’Hospitalet, dins el festival Barnasants. Estrena d’un concert emmarcat en el 20è aniversari (el 19 de desembre vinent) de la mort del cantautor. Cano va viure a Barcelona amb tot just 17 anys, treballant en la construcció, i a partir d’aquí va anar i venir de la ciutat potser seguint el rastre d’un andalusisme que a la seva terra se li feia esquiu. Com em dirà la seva filla Amaranta, ell va prendre consciència de «la bandera verda i blanca» i del «sentiment de poble andalús» en els carrers barcelonins, reconeixent-se en els immigrants un dia vinguts en trens com ‘El granadino’.

De la copla al jazz

De tot això Giulia Valle en sabia ben poc quan li van proposar enfrontar-se amb les cançons de Carlos Cano i portar-les a un altre estadi, no ja només musical sinó es diria que anímic. Tractant-se d’ella, notes, harmonies i ritmes semblen ser alguna cosa més que un alfabet: potser són un carril a través del qual tocar el cel amb la punta dels dits, sempre a través del diàleg sever entre el cor i l’intel·lecte. I el seu instrument, el contrabaix, un artefacte aparatós i sensual, no és sinó una mena de «catalitzador energètic», aventura amb una lleu gesticulació.

Giulia Valle és una refinada jazzwoman, si bé considera aquesta categoria, la del jazz, una mica curta per explicar el seu viatge a Carlos Cano, el creador que va casar la cançó d’autor d’arrels populars amb la copla (alliberant-la de la seva aura de mascota franquista) i que va portar al seu món ressonàncies del tango, el fado i el son cubà. Un bonic laberint en què Giulia es va ficar ben a gust, guiada per mans expertes, les del fotògraf i escriptor Juan Miguel Morales, que es va passar dos dies a casa seva posant-li un a un tots els àlbums del cantautor i comentant-li les cançons. Morales ultima ara amb Omar Jurado el llibre Carlos Cano. Voces para una biografía, que veurà la llum a l’abril.

Recordant Ocaña, Giulia Valle afirma que «no hem evolucionat tant» i les heterodòxies no són gratuïtes

Després d’haver escoltat vint discos, Giulia Valle ja era una fanàtica de Carlos Cano, entusiasta del seu «sentit de la llibertat», la seva aversió a la injustícia, la defensa de causes fins i tot alienes a la seva circumstància, com la gai: aquella cançó, ‘Siempre’, que va dedicar al seu amic Lluís Llach, reconeixement als «amors prohibits». I pel seu compromís amb la dignificació de la identitat andalusa més enllà del folklorisme i del clixé, i perquè «Carlos Cano es va fer estimar; deu ser per alguna cosa». Per l’estela que deixis al teu pas et coneixeran.

I de la mateixa manera que Ocaña «va pagar el preu per viure», com diu la cançó, i va tenir aquella mort tan extrema, disfressat de Sol i embolicat en flames pel llampec accidental d’una bengala, Giulia Valle acudeix a aquesta idea per recordar que «no hem evolucionat tant» i que les heterodòxies no surten gratis. Ni per a Carlos Cano, ni per a ella mateixa; encara més, afegeix, per ser dona. Però aquí la tenim, dirigint els seus dos grups, el Trio i l’Ensemble, fent classes, tocant a casa amb els seus amics fins a l’alba i mantenint les seves dues gates i el seu llebrer Baloo, que ha arribat fins a aquest punt de l’article sense res a objectar.