Els calbs del futbol

Fan esgarrifar una mica tots aquests senyors als avions de tornada des d’Istanbul amb el cap envermellit com, perdó però és així, el cul d’un mandril. D’entrada un no sap si han posat el cap al forn o l’han submergit en un gibrell d’aigua bullint. La impressió es passa quan algú a la cua d’embarcament t’explica que a Turquia hi ha una puixant indústria de la cirurgia estètica la missió de la qual és deixar el món sense pelats. I allà ja ho entens tot, perquè segur que la seva nova vida d’exalopècics els oferirà tantes i molt agradables novetats que el sofriment haurà valgut la pena. Per exemple, mirar-se al mirall un matí, el dia en què el sembrat del doctor turc ja està florint i dir-se a un mateix amb renovada seguretat: ¿Calb? ¡Ta mare! Tothom té dret a somiar amb una vida nova i els calbs no havien de ser menys. A veure si els del cabell blanc també podem ingressar en el club de la modernitat i ens ofereixen algun dia alguna cosa més ‘cool’ que el Grecian 2000, tot i que hàgim d’anar a buscar-ho a Ankara.

Anem al gra. Aquesta setmana he vist coses que vostès no creurien. Kevin Prince Boateng marcar un gol, per dir-ne una. Sí, sí, el mateix que al Barça no en va encertar ni una. I no només això. També he sentit l’afició del Besiktas corejar el seu nom com si fos un clar favorit a la Pilota d’Or. Llàstima que al final el seu gol només va servir per empatar contra el Trabzonspor, que és qui lidera la classificació del campionat turc. El que hem dit, tots tenim dret a una vida millor, no només els calbs, i Boateng, pel que es va veure al camp, n’és una prova.

Hem d’escapar de la imbecil·litat i protegir-nos de la idiotesa per preservar el que a un el fa feliç. Així que en ple Barçagate el millor era obrir les portes i reconnectar des de lluny amb l’essència del futbol que, sens dubte, no passa pels perfils falsos d’internet creats per atacar i destruir reputacions. La lliga turca i el Vodafone Stadium del Besiktas eren un bon lloc per fer-ho.

Un partit a Istanbul

Arribar al camp, si un ve de la part asiàtica d’Istanbul, és ja un privilegi. Creuar el Bòsfor i veure com s’engeganteixen, a mesura que el transbordador s’acosta a la ribera europea, l’estadi i el palau de Dolmabahçe, seu de la cort imperial otomana fins a 1922, ja indiquen que es participarà en una cosa èpica, que és el que hauria de ser sempre un partit de futbol. Amb una mica de fantasia, i unes cerveses coll avall, un gairebé pot sentir-se, entre tantes bufandes amb els colors de l’equip, com en una nau disposada a prendre Bizanci. Sabem que Mehmed el Conquistador la va conquerir per terra, però permetin-me la llicència perquè funcioni la metàfora.  

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

El futbol s’ha fet gran alimentant-se de l’esperit de les aficions, no pels tripijocs de les directives. I entre aquestes, les dels equips turcs són un ancoratge als bons temps, aquells en els quals no era necessari fer sonar a tot drap música enllaunada tipus Dance Monkey per amenitzar l’espera fins a l’inici del partit. Perquè per rugir ja estan els aficionats, esgargamellant-se amb càntics de tota classe des d’una hora abans de començar.

Revisitar l’essència del futbol fa bé. Un s’oblida de presidents, directors esportius i reconnecta amb el que és essencial. Els dibuixo una altra postal: dissabte a la nit. Centenars de comensals, cada un a la seva, repartits i amuntegats a les terrasses de les desenes de restaurants i tavernes de l’estret i animat carrer Nevizade, al barri de Beyoglu, del mateix Istanbul. De sobte, una taula s’anima amb l’himne del Galatasaray i la lletra s’encomana amb cada vers, fins que el carrer sencer és una sola veu que brama la mateixa cançó. Això i no una altra cosa, senyores i senyors, és el futbol. Que ho recordin sempre els directius. Els que hi són i els que hi volen ser. Per cert, estava ple de calbs. Hi ha negoci del trasplantament per a estona.