11 jul 2020

Anar al contingut

Antonio Banderas: «Potser no està malament 'matar' Banderas»

Núria Navarro

Antonio Banderas: «Potser no està malament 'matar' Banderas»

JOAN CORTADELLAS

Una vegada passat el seu (gairebé inexpugnable) anell de seguretat, Antonio Banderas resulta ser una d’aquestes persones que t’escolten com si fossis l’únic ésser humà viu després d’una hecatombe nuclear. O millor, com si aquest diumenge el seu nom no fos dit al Dolby Theatre de Los Angeles, entre els aspirants a l’Oscar al millor actor, per ‘Dolor y gloria’, la pel·lícula expiatòria de Pedro Almodóvar. I hi ha un motiu «poderós» (la va explicar durant la presentació del seu ‘A Chorus Line’ a Barcelona).

Antonio Banderas, a l’avantsala dels Oscars. /étienne laurent (efe)

–Podria acariciar l’estatueta.
–Estic segur que no.

–El Goya no l’hi treuen. «Em sento viu», va dir a la cerimònia.
–Quan es veu la mort tan de prop com la vaig veure jo aquell matí del 25 de gener del 2017, la vida cobra una brillantor especial. T’adones de la línia tan fina que ens separa del no-res. I fins i tot sabent que això és el final d’aquesta comèdia, la impressió és molt poderosa.

–En aquest context, la paraula ‘poderosa’ encaixa malament.
–La primera nit que vaig passar a l’hospital va venir una infermera i em va fer una pregunta increïblement estranya: «¿‘Do you believe in popular culture’? «¿Creu en la cultura popular?». Jo li vaig respondre: «Suposo que sí, ¿per què?». «¿Sap per què la gent diu ‘m’ha trencat el cor’ o ‘t’estimo amb tot el cor’? Perquè el cor no és només un òrgan, és un magatzem de sentiments».

«‘Abandó’ és una paraula que s’ha unit al meu vocabulari. ‘Abandonar-se’ és més important que ‘construir’ i ‘empènyer’

–Una filòsofa a peu de desfibril·lador.
–«Estarà molt trist durant uns mesos», em va dir. I es va complir. Soc poc ploraner, però de sobte m’emocionava qualsevol cosa. Vaig començar a sentir moltes coses, tot. El dolor i l’alegria dels altres. És com si durant tota la meva vida hagués acumulat un munt de capes, endurides amb el temps, i de sobte caiguessin.

–¿Banderas no era Banderas?
–Jo creia que sí. Fins que va arribar la plantofada i vaig dir: «¡‘Oh, my God’! No me’n recordava». Llavors va aparèixer l’essencial. La meva filla, la meva família, la meva vocació veritable.

–Que és...
–Explicar històries. El que vaig ser al principi. Jo m’havia preocupat pels resultats de les coses. M’havia preguntat on em podia portar la pel·lícula. Calculava en funció de la crítica. No m’havia mai sentit tan lliure com amb Salvador Mayo. I crec que el Pedro ho va percebre.

–¿Com diria que és ara?
–Natural. Simple. Sento coses davant la càmera o a l’escenari que fan que m’abandoni. ‘Abandonar’ és una paraula que s’ha unit al meu vocabulari d’una manera especial. ‘Abandonar-se’ és més important que ‘construir’, que ‘empènyer’.

–Abandonar-se és confiar.
–Sí. L’infart me’l vaig produir jo sol. Per no estar realment fent el que m’agradava, per mentir al defensar projectes en què no hi creia només perquè tenia el productor al costat.

«L’infart me’l vaig fabricar jo. Per no fer el que m’agradava i defensar projectes en què no creia»

–¿Es va sentir alguna vegada un impostor?
–¡Això no! Però del centenar de pel·lícules en salvo una quinzena, entre les quals les vuit d’Almodóvar. 

–¿Viu un estat de gràcia?
–És com si s’haguessin obert les portes. La primera pel·lícula que vaig fer després de l’atac de cor va ser ‘Life itself’, que poca gent ha vist, en què em vaig dir: «¡Que bonica que és la pel·lícula! ¡Que bé els companys! ¡Que en ordre està tot!». I em va passar una i una altra i una altra vegada. Amb Steven Soderbergh [The Laundromat: Dinero sucio’, a Netflix], amb el teatre... Crec que hi ha una aura que es desprèn de mi.

–¿...?
–Ja no irradio ansietat, i això fa que persones que abans no volien tenir accés a mi ara sí ho vulguin. Potser no està malament ‘matar’ Banderas. Ell va complir una missió. Era jove i el divertia fer de Zorro, de mariachi a ‘Desperado’... Aviat faré 60 anys i no puc recórrer més a aquest noi.

«En faré 60 i no puc recórrer més al noi a qui el divertia fer el Zorro. El futur és incert»

–Seixanta és una xifra agredolça.
–Em sento bé. He perdut 10 quilos fent ‘A chorus line’. Ja no fumo ni menjo carn cada dia ni m’oprimeix el terrible estrès a què em sotmetia, sobretot durant el divorci... El divorci per a mi va ser duríssim. Havia construït un univers durant 20 anys i, de sobte, tot va saltar pels aires. N’ha quedat el millor, ¿eh? Una amistat meravellosa amb la meva ex, els fills, Tippi [Hedren, la mare de Melanie Griffith], que continuo tractant com la meva mare política.

–¿Pensa en el futur?
–El futur és incert. No tinc la seguretat que la ment em respongui als estímuls. L’únic que sé és que no em costa treballar. I que acabaré a Màlaga, gairebé de manera imminent.

–¿Recorda les últimes paraules que va escoltar al partir?
–«Aquí estem», em va dir la meva mare. Pensava que tornaria molt aviat.