El sabor dels Pàmies

Pau Rispa no hauria pogut ser un heroi. No a la seva època. Als herois els atribuïm la singularitat i la causa de la supervivència del Pau va ser la de molts altres nens i adolescents, fills de la cruel guerra i allunyats de la falsa pau. En això va consistir l’exili. En la duresa del desplaçament no volgut. Ni tan sols buscat. No quedava cap altra opció. En el drama de la llunyania, la separació, el desarrelament i l’esperança reiteradament frustrada d’anhelar el retorn impossible. Tornar era morir. Físicament o emocionalment.

Per això, ara que es pronuncia la paraula per raons prou conegudes iel seu ús no sempre s’ajusta a la duresa patida per tants antecessorsa qui els anava la vida, convé recordarels motius autèntics d'aquelles fugides, la supervivència dramàtica en cultures alienes i la no sempre fàcil solidaritat ni comprensió dels ciutadans dels països d’acollida.

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, Lleida, 8/10/1919) va ser una d’aquestes persones. El seu pelegrinatge per diversos països fins a acabar a París abans de la tornada definitiva a casa la va portar també a Mèxic, on Pau Rispa arriba d’adolescent. No hi ha cap altra confluència en les seves vides que els detalls de la dura quotidianitat, els esforços per no perdre els orígens per raó de no perdre la identitat i les relacions entre els catalans i els espanyols en unes circumstàncies en què tot els era imposat. I perquè els joves dels vuitanta del segle passat tinguessin constància d’aquelles experiències, la Teresa es va inventar el Pau. ‘Aventura mexicana del noi Pau Rispa’ (La Galera): li va donar vida a partir d’un suposat quadern trobat «entre llibres de Dumas o Folch i Torres, edicions barates i arrugades pels dits de dues generacions que les van fullejar i potser van llegir».

Per al lector juvenil

Va ser la manera de crear una aventura mexicana per part de Pàmiesper arribar al públic jovesense més ostentació d’imaginació que les seves pròpies vivències. Va pensar, i va deduir bé, que no fan falta ni Superman ni els còmics de Moebius per cridar l’atenció d’un públic a qui fins aleshores no s’havia adreçat. Un públic que, dues generacions després,troba en la reedició i la capacitat il·lustrativa de la seva neta Natàlia la imaginació que porta al poder de la mirada.

El 2019 que tanquem aquests dies ha sigut l’any Pàmies. Una llarga confluència d’actes ha recordat la lluitadora, reservada i sentimental, que va deixar escrit als llibres el que va viure i emès a la ràdio el que va observar. Tot en ella va ser tan intenscom el bolero, peròse’n va saber distanciar a l’hora de narrar-ho. En aixòSergi Pàmies ha seguit la seva línia. Ho percebem en les seves cròniques periodístiques, a les quals infon un toc corrosiu imprescindible per no morir en l’intent. I després hi ha els llibres, per als quals va necessitar la desaparició progressiva dels seus progenitors per llançar-se a la veritat de les seves mentides sense condicions ni condicionants. Sense el temor de faltar al respecte a uns pares diferents de quiva aprendre l’art de viure perillosament i sortir-ne airós.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Sergi Pàmies acaba de passar-li el relleu a la seva filla Natàlia, que s’interna en el món de la il·lustració ambun primer treball digne d’esmentper a qui debuta en el camp professional amb el regal enverinat del recolzament familiar i el pes del cognom. Es converteix així en el pare que ajuda però no pressiona, facilita però no condiciona, protegeix però no embafa. És així perquè així el van educar. L’àvia, per la seva banda i des del més enllà, somriu satisfetaen l’any del seu centenari. Es mostra tal com va ser i exigeix el respecte al llegat de la seva personalitat: serietat, rigor i pocs escarafalls. Mentrestant, se la sent mussitar dolçament: «‘Tanta vida yo te di, que por fuerza llevas ya sabor a mí’».