Tot està escrit

Aznar va ressuscitar per anunciar-nos l’apocalipsi: «L’aliança de Pedro Sánchez amb comunistes i independentistes ens conduirà a una crisi constitucional de conseqüències devastadores». Ho prediu qui va practicar una pinça –devastadora, aquesta sí– amb el comunista Julio Anguita per carregar-se Felipe –«váyase, señor Gonzalez»– i va cohabitar amb Jordi Pujol –«hablo catalán en la intimidad». És cert que al primer gerro xinès del PSOE tampoc li agrada l’aliança potencial per al primer Govern de coalició a l’Espanya democràticament erosionada. I que els independentistes d’avui no són tots fills del «enano, habla castellano», tot i que alguns dels seus detractors hi insisteixin. També és constatable que els qui van heretar els vicis del pare convergent no tenen les seves virtuts i compleixen així la benaventurança no escrita destinada als que copien perquè d’ells seran els defectes.

La tornada espasmòdica d’Aznar és per recordar-nos periòdicament que l’aznaritat continua viva. I encara no s’ha acabat. Perquè «ha instal·lat Espanya en aquella consciència que els espanyols, quan no arribem amb la mà, probablement tampoc ho fem amb la punta de l’espasa, però s’ha d’intentar». Així va definir Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona 14 de juny de 1939 – Bangkok, 18 d’octubre del 2003) aquell període de la nostra història recent en què l’autor dona per finalitzada la Segona Transició i el líder conservador «es donava per satisfet si l’Imperi li feia la gara-gara o el convidava a uns tamales en companyia de Bush i els seus mariachis».

I amb aquell article d’un any abans de la seva mort descrivia, amb el neologisme, un mandat culminat amb els fastos del casament Aznar-Agag al Escorial i es rescabalava de la negativa del pare de la nòvia a constar a ‘Un polaco en la corte del Rey Juan Carlos’. Un viatge literari, segons el creador de Carvalho, basat en la idea que Madrid és una ciutat que sempre està esperant l’arribada dels bàrbars.

¿Hi ha res més actual? Tan actual com el llenguatge fresc i innovador amb què Vázquez Montalbán va renovar el periodisme. Com va actualitzar el concepte de comunisme fent-lo compatible amb la cuina, la copla i el futbol. El carrer, en definitiva. Els inferns del seu Raval natal des d’on va ascendir al cel literari assolit gràcies a la seva dedicació a tots els gèneres que les lletres aconsegueixen. Poesia inclosa.

Els articles MVM

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

La casualitat va voler que el mateix dia de les admonicions aznarianes l’esperit de Vázquez Montalbán es reencarnés en un llibre compendi de 40 anys de periodisme, plaer, revolta i humor: ‘La mirada inconformista’ (Random House). Una festa per al lector, segons Sergi Pàmies, que bé podria establir un paral·lelisme amb la seva mare, també definida com a «dona amb encant, segura del que diu i el que no diu». I si la Teresa repetia que tot el que ens passa abans ja ho ha cantat un bolero, qualsevol escrivent pot convenir que tot el que expliquem ja ho va escriure el Manolo.

Ho sap Leila Guerriero, que culminava la jornada rebent el premi que porta el nom de qui ens va deixar fa 16 anys a l’emprendre el vol cap a l’infinit des de l’aeroport de Bangkok. La periodista argentina diu estar en el negoci de la por davant del dubte permanent de qui es pregunta si tindrà una cosa per dir. En el record, Manuel Vázquez Montalbán va tenir la resposta a l’escriure molt, bé i sobre tot mentre controlava la cocció lenta d’un sofregit. I així va cuinar la base de les nostres vides il·lustrant-nos sobre la globalització i la xenofòbia, l’absurd i el terrorisme, la pau, l’euro i les armes, les majories absolutes, la premsa del cor, Guardiola, Figo, Cruyff i el Papa de Roma. Amb Marilyn Monroe al mig i una pinya colada a la barra.