Anar al contingut

Coneguts i saludats

El càlcul i la raó

Xavier Ros-Oton va recollir el seu guardó lluint el llaç groc, però a l'aparèixer fotografies de la recepció posterior sense aquest, els susceptibles habituals es van llançar al coll del Photoshop que no va existir. De vegades, els dits corren més que la m

Josep Cuní

El càlcul i la raó

Hi ha anècdotes que assoleixen la condició de categoria i altres que moren en l’intent. Les campanyes electorals són terreny abonat per comprovar-ho i els socialistes, especialistes en patir-ho. Des d’aquell «d’entrada, no» a l’OTAN fins a la creació de 800.000 llocs de treball impossibles, passant pel respecte a l’Estatut sortit del Parlament, els seus diferents líders han hagut de suportar que se’ls recordessin promeses incomplertes o propostes inabastables. Pedro Sánchez no ha volgut ser menys i, posant-se al fangar de la justícia, ha ofert una imatge poc respectuosa amb la separació de poders.

Aquest fang relliscós que, segons les seves pròpies disculpes, podria haver quedat per a l’anecdotari de les barbaritats, les fantasmades, les situacions i els retrets propis d’uns dies per al disbarat, ha assolit la categoria d’accident quan des del primer a l’últim fiscal, amb la seva màxima autoritat al capdavant, han posat el crit al cel delimitant el seu exercici autònom de la voluntat del Govern de torn. I això, malgrat que el/la fiscal general de l’Estat sigui nomenat pel Rei a proposta de l’Executiu corresponent. I tot i que hi ha un corrent que proposa acabar amb aquest procediment per permetre’ls saltar de l’autonomia a la independència... judicial, no consta que sigui aquesta una prioritat política.

Si el personificat pel president en funcions i candidat aquest diumenge a la reelecció és un exemple encara vigent de la primera possibilitat, el paradigma que demostra que la majoria de les vegades l’anècdota no passa d’això, d’historieta, té per protagonista un dels premis Princesa de Girona concedits dilluns.

Entendre, no calcular

Xavier Ros-Oton (Barcelona, abril de 1988) fa dos metres. La seva altura de res li va servir per guanyar medalles olímpiques perquè les seves les va aconseguir en les internacionals de matemàtiques, fet que evidencia que no sempre és cert que a més centímetres menys cervell. La seva agilitat mental ja va destacar a l’institut, que és on s’ensenya la part menys atractiva d’aquesta ciència perquè, com diu aquest doctor per la UPC, calcular és avorrit. «No té cap gràcia i fa que no entenguis res. S’ha d’entendre, no calcular», sentencia el matemàtic jove més citat del món.

Xavier va recollir el seu guardó lluint el llaç groc a la solapa. Se’l va posar, després de dubtar-ho, per complir la seva coherència personal i defensar unes idees que no creu que vagin en contra de ningú. I va assenyalar que la família reial va ser molt amable amb ell.

El moment va durar el temps just de pujar a l’escenari, rebre el premi i tornar al seu seient. Llavors es va treure el símbol exhibit i va seguir la festa sense més distintiu que el reconeixement de la seva vocació, intel·ligència i saber. Però a l’aparèixer fotografies de la recepció posterior sense l’afegitó, els susceptibles habituals es van llançar al coll del Photoshop que no va existir. Quan l’endemà el científic va explicar els fets evitant caure en cap tremendisme, les aigües van tornar al seu curs. Aquest va ser el conducte que va obligar tot un conseller de la Generalitat i altres polítics a rectificar perquè la seva precipitació digital havia demostrat que, de vegades, els dits corren més que la ment. Exactament el que l’art de les matemàtiques pugna per evitar.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El to tranquil de Ros-Oton, la seva capacitat divulgativa i el seu esperit col·laboratiu van evidenciar, en aquells moments d’exagerada torbació, que qui es mou entre derivades parcials i fronteres lliures també sap navegar entre aigües turbulentes. No en va part de la seva investigació consisteix a esbrinar què passa, per exemple, durant un desglaç. Aquell procés que segueixen els glaçons que refresquen el nostre gintònic durant la transició d’element sòlid al líquid que allarga el glop. O, a gran escala i avui preocupació ambiental, les glaceres que es fonen o els pols que es fonen, fent créixer els oceans fins a amenaçar més dels 300 milions de persones al món que viuen en zones inundables. Aquesta és la categoria indiscutible del premiat. La resta, pura anècdota. I el seu repte, resoldre les equacions que permetin predir el comportament humà. El que Stephen Hawking va donar per impossible.

El llaç groc de la polèmica

Amb la tranquil·litat de qui viu entre les equacions que ho mouen tot, des de la predicció meteorològica fins als mercats financers, Xavier va pujar a recollir el guardó lluint el llaç groc a la solapa. Se’l va posar, després de pensar-s’ho un parell de cops, per complir la seva coherència personal i defensar unes idees que no creu que vagin en contra de ningú. La prova és que va assenyalar que tota la família reial va ser molt amable amb ell. Els que pretenien estimar-lo massa van ser els que el van pressionar amb la intenció de convertir-lo en un referent per allò que lluïa, no per qui era ell.