Benedetta Tagliabue: «A les arquitectes ens cauen les patates calentes»

Coautora juntament amb el seu difunt marit, Enric Miralles, del Mercat de Santa Caterina i del Parlament d’Escòcia, Benedetta Tagliabue (Milà, 1963) és de les poques dones que ha entrat a l’‘star-system’ internacional. A ella, i a tantes altres, els ret culte la 10è edició de la 48 Open House Barcelona, la cita que té la ciutat amb l’arquitectura el cap de setmana que ve.

 –¿Com s’està a la pell d’una arquitecta (estrella)?–Arriben

pocs grans projectes i una ingent quantitat de peticions per fer conferències i participar en jurats. Estaria bé que fos al revés.

–¿Toca treure les ungles?

–Jo he optat per una lluita ‘soft’. Esquivo les arestes, intento fluir com l’aigua, vaig als llocs on no vol anar ningú. A les dones ens solen caure les patates calentes, però hi ha la possibilitat de transformar-les en èxits.

–Té un front afegit .

– [...].

–Desembarassar-se de l’etiqueta de ‘La-Dona-de-Miralles’.-[Ríe]

Recordo rebre a casa delegacions que s’anaven dient: «¡Que bé haver estat a casa del col·lega arquitecte Miralles!». No només jo també era ‘col·lega’, sinó que a sobre havia netejat la casa i fet el sopar. De vegades això m’enfadava, d’altres m’avorria. Però mirava al meu voltant i veia que la majoria de dones acceptaven el paper de donar una empenta als homes.

–Ell va projectar la coberta de Santa Caterina ‘verda’

. –Sí.

Va ser vostè qui hi va donar el color.

–Sí, però no ho acostumo a dir. És probable que, en cas d’haver-ho dit al principi, haurien denigrat els colors. «¡Que ‘kitch’, la Benedetta!»

–¿Quins altres rastres seus cal buscar en la seva obra?

–S’haurien de buscar al Miralles del casc antic. Amb mi va descobrir la importància de recuperar, de treballar amb allò existent. Sense aquesta actitud, probablement no hi hauria hagut Santa Caterina.

–Després de la seva mort, el 2000, ¿va sentir que ja podia ser Benedetta Tagliabue?

–Encara estic en això. El despatx continua portant el nom deMiralles Tagliabue EMBT. Sempre em vaig considerar la seva alumna, però he de valorar el que vaig fer al seu costat. L’entorn, la força i la intuïció de què bevia.

–¿Ell es creia ‘el geni’ del tàndem?–A

finals dels 90, al món acadèmic dels EUA hi va haver un moviment tipus Guerrilla Girls. Ens van convidar a tots dos a un dinar, en què es van adreçar només a mi. Era la primera vegada que ell s’avorria. Hi va haver moments en què el va guanyar l’orgull i d’altres, reclamava que posessin el meu nom en projectes premiats.

–Tipex en mà, ¿què esborraria del seu propi alçat?–La meva

inseguretat. Estaria més orgullosa del que realment he fet –amb les meves debilitats i capacitats– en un temps en què l’arquitectura era més freda, amb menys corbes, menys adaptada a la cosa social. Hi ha molta feina per fer dins de nosaltres.

–¿I fora? ¿Com muntar un ‘arqui-MeToo’?–Vam fer

un tímid conat a la passada Bienal de Venècia, que per primera vegada va comptar amb dues curadores [Yvonne Farrell i Shelley McNamara]. Vam reclamar més autoria de la dona arquitecta al món real. En som moltes, però no en els nivells alts o participant en grans projectes.

–Entre ‘les noies del pla’, ¿hi ha sororitat o competència?

–Es va enfortint la unió. Ens estimem, dinem juntes, ens defensem en jurats. És reconfortant.

–Vostè és jurat del Premi Pritzker, l’Oscar dels arquitectes.

Pressioni.–[Riu] Les dones del jurat podem... orientar. A part de Carme Pigem, del trio RCR, en 40 anys només l’han obtingut a títol personal l’angloiraquiana Zaha Hadid i la japonesa Kazuyo Sejima, que va posar com a condició compartir-lo amb el seu soci, Ryue Nishizawa. Quan el 1991 l’hi van donar a Robert Venturi, que va treballar braç a braç amb la seva dona, Denise Scott Brown, el va recollir sense parpellejar.

–Desconsiderat, com a mínim

.–Era freqüent. Al voltant de Louis Kahn, per exemple, hi va haver diverses dones. Una col·laboradora, que va acabar sent mare d’un dels seus fills, va dibuixar arbres als seus plans. La introducció d’aquesta sensibilitat va modificar els seus projectes. És el moment de destapar les forces invisibles que han inspirat els grans arquitectes i descobrir amb desimboltura una manera femenina de fer arquitectura. 

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–¿Quina manera és aquesta?

–Estem dissenyades per adaptar-nos a diferents escenaris, i aquesta capacitat és la que més es necessita en aquest nou món. Per primera vegada tenim avantatge.