Anar al contingut

Molt en sèrie

Pare nostre, que estàs a les sèries

Odín, després del seu pas per 'American gods', reapareix a 'Beforeigners', prova que el tema diví i el sobrenatural són un jaciment inesgotable d'històries

Carles Cols

Pare nostre, que estàs a les sèries

El déu babilònic Marduk i l’israelita Jahvè es van veure les cares al camp de batalla l’any 587 aC. Va guanyar de carrer el primer. El segon va pagar molt cara la derrota. El Temple de Jerusalem va quedar totalment destruït. No, això no és un avançament de l’encara inexistent tercera temporada d’‘American gods’ (Amazon), sèrie a la qual haurem de tornar unes línies més avall, sinó que és la història del cel tal com l’explica el nord-americà d’origen iranià Reza Aslan, autor d’una atrevida novetat editorial d’aquesta tardor. Ha escrit ni més ni menys que la biografia de déu. De debò. Sense bromes ni propòsits iconoclàstics, Aslan, a ‘Dios, una historia humana’, retrocedeix 18.000 anys a la recerca de la primera representació antropomorfa d’un ésser fantàstic, a la cova francesa de Trois Frères, a Migdia-Pirineus, i des d’aquí pren impuls per fer un repàs superficial dels diferents déus que han conviscut i s’han barallat al món, de com el pas del nomadisme a l’agricultura i el sedentarisme van capgirar la devoció que se’ls professava i, sobretot, repassa com de dificultós va ser el part del monoteisme, amb un parell de fiascos espaterrants, primer a Egipte i després a Pèrsia. Des d’aquí, encara que això va de sèries, es recomana llegir-lo.

Reza Aslan acaba de publicar ni més ni menys que la biografia de déu, d’un temps ençà personatge seriòfil majúscul

Aslan, cosa que és una gran llàstima, no completa el camí fins a l’actualitat, aquests temps en què el que és religiós surt a les pantalles de pagament amb caretes menys innòcues del que en principi es podria sospitar. El propòsit és destacar aquí, en aquesta tercera entrega de ‘Molt en sèrie’, una ostra amb perla que mereix no passar inadvertida, ‘Beforeigners’ (HBO), una sèrie noruega que tard o d’hora, s’admeten apostes, fotocopiaran els Estats Units, tot i que, ben vist, valdria la pena fins i tot que n’hi hagués també una versió espanyola. Després us explico.

Abans és gairebé obligat fer el promès alt al camí a ‘American gods’, basada en una novel·la de Neil Gaiman, que a la seva manera va arribar a la mateixa conclusió que Aslan. Els déus existeixen perquè hi creiem. Se’ls atribueixen virtuts i defectes humans. Poden ser compassius o iracunds. El que és comú avui és pensar que només n’hi ha un, encara que sigui amb diferents noms, però ja a l’Antic Testament es donava per fet que Jahvè tenia competència. Els sacerdots del faraó també tenien la seva màgia divina en aquest duel d’habilitats que va guanyar Moisès. De vegades els déus moren i cauen en l’oblit. D’altres no se’n van ni amb aigua calenta. El culte a Odín, protagonista a ‘American gods’ i crucial personatge secundari a ‘Beforeigners’, està reconegut a Espanya des del 2007 com una religió més. El seu número d’inscripció al Ministeri de Justícia és 006595 i la seva adreça postal té la seva gràcia. El déu nòrdic de la guerra té el seu temple a Espanya al número 32 del carrer de la Pau, a Navas de Jorquera, a pocs quilòmetres d’Albacete. Vaja, que Castella-la Manxa és Asgard i pot ser que Conca sigui el Valhalla.

La fe en Odín és una religió reconeguda pel Ministeri de Justícia a Espanya. La seva ‘conferència episcopal’ és a Albacete

La idea que va tenir Gaiman va ser la repera, un Estats Units on dirimeixen les seves disputes els déus amb parròquia. Però ‘American gods’ potser no és una sèrie per a tots els estómacs. Massa vísceres. Gaiman, recordeu, és un paio que anteriorment ja va ser capaç de donar un bull més a l’Alicia de Lewis Carroll    i brindar en forma de conte, i després en forma de pel·lícula, ‘Coraline’, una història capaç d’hipnotitzar o terroritzar els nens. Més d’un pare o mare sabrà de què parlo.

Les pors d’avui

‘Beforeigners’ és una altra cosa. D’entrada, és noruega, que té el seu què. Allà, a l’Escandinàvia més bacallanera, es va prohibir el 1979 l’estrena de ‘La vida de Brian’ per irreverent. Els luterans poden ser de vegades (perdó per l’expressió) molt reconsagrats. Els seus veïns suecs van aprofitar l’ocasió i van publicitar la pel·lícula dels Monty Python amb una cartell que ha passat a la història: «¡Tan divertida, que l’han prohibit a Noruega!». Passats 40 anys, no és que els noruecs siguin ara alegres com unes castanyoles, però han creat ‘Beforeigners’, una idea aparentment innocent però amb més recorregut que el laberint del minotaure. No n’explico a penes res, només que al fiord d’Oslo apareix gent de tres èpoques de l’antiguitat, (prehistòrica, vikinga i vuitcentista), cosa que planteja un repte d’integració molt gran.

Ian McShane, diguem, per no fer espòilers, que una mica divinitzat / Amazon prime video

La ciència-ficció, ja se sap, sempre parla en realitat de les pors del present, en aquest cas de les migracions, que a les pasteres no arribi cap altre déu que no sigui l’autòcton. Vet aquí, doncs, una proposta, un ‘beforeigners ibèric’, que s’obri una porta del temps, posem per cas a Albacete, i hi apareguin els ibers i el seu paganisme, alguns cartaginesos, i si poden que portin una mica de la seva literatura, que tant hauria agradat llegir a Borges, els romans, per descomptat, Almansor i els seus seguidors, els arrians (a veure quina cara se li queda a la Conferència Episcopal), entossudits ells que Jesús no tenia res de diví, i, ja posats, si no és gaire molèstia i encara que aquest siguin figues d’un altre paner, fins i tot els catalans que van lluitar del costat dels borbons a la guerra de Successió, per veure què diuen. Quina sèrie.