Anar al contingut

No només futbol

¡Això és cosa d'homes!

El càntic coral és atrevit. En ramat tot és més senzill i menys vergonyós. Però el que van fer els 'tifosi' al violentar una periodista va ser convertir l'estadi de San Paolo en un recordatori que el futbol és d'ús exclusiu dels homes.

Josep Martí Blanch

¡Això és cosa d'homes!

ALBERTO PIZZOLI

‘Vedi Napule i poi muori’. Si veus Nàpols, ja et pots morir. Aquesta és la frase amb què els napolitans, sempre exagerats, enalteixen fins al límit les virtuts de la seva ciutat. Si veus Nàpols, ja et pots morir. Tots la utilitzen, sàpiguen o no que la deuen al també desmesurat Goethe. És veritat. Si un arriba a veure-la, sentir-la i compassar-se amb el seu batec, pot anar-se’n del món. Haurà vist tants colors com té la vida. 

Però als nois napolitans, als ‘guaglioni’, els agraden més els pits que el lloc on viuen, per bonic que sigui. Pits grans. Pits que mirin al cel. Com els de Diletta Leotta, la periodista del canal DAZN, a qui milers de seguidors del Nàpols van dedicar a cor, des de les grades, el càntic 'Fuori le tette!' (¡Que ensenyi els pits!), mentre ella feia la seva feina a peu de gespa, abans del partit contra el Brescia.

Fins que la pilota es posi en moviment

El càntic coral és atrevit. En ramat tot és més senzill i menys vergonyós. Però no són els pits de la senyora Leotta el que interessa d’aquesta escena. El que van fer en realitat els ‘tifosi’, violentant la periodista, va ser convertir l’estadi de San Paolo en un recordatori que el futbol és d’ús exclusiu dels homes. Un lloc on la femella mou el cul perquè disfruti el mascle. Un lloc en el qual la periodista, la noia, la dona, és un ornament, un attrezzo amb talons perquè la seva cama sigui més semblant a la d’una euga per muntar, posada allà per entretenir fins que la pilota es posi en moviment. El futbol és cosa d’homes, li deien en realitat quan cridaven: ¡que ensenyi els pits! El bàrbar continua i continuarà viu sota el fi epidermis de la igualtat i el respecte proclamat. A tot arreu, no només a Nàpols.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Cosa d’homes, com a l’Iran. On les dones podran assistir aquesta setmana, per fi legalment, a un partit de futbol després del triomf de la revolució dels aiatol·làs el 1979. Els bàrbars barbuts del Tribunal Revolucionari Islàmic s’empassaran –ni de cop ni del tot– la seva imbecil·litat i el seu retard. Els insultem a consciència, no tot és respectable i ells no ho són. Les iranianes, les més maques del planeta –no és una opinió, és un fet–, poden trepitjar un estadi i anar el pròxim dijous a l’Iran-Cambodja, partit classificatori per al Mundial de Qatar. És clar que perquè això hagi sigut possible primer va haver de cremar en flama viva la dissortada Sahar Khodayari, la ‘noia blava’ de 29 anys, que es va cremar al mig del carrer per aconseguir la categoria de màrtir del futbol. Sabia que seria condemnada a sis mesos de presó per haver anat a un partit del seu equip disfressada d’home. Es va esborrar per sempre cremant com una teia.

La FIFA, atenta sempre als retalls de premsa, va amenaçar els iranians amb sancions, i aquests han reaccionat dient que d’acord, que per una vegada Al·là mirarà cap a un altre costat mentre els culs de les dones, origen de tot mal i temptació, ocupen la seva localitat. Els senyors de la FIFA han quedat molt satisfets amb el gest, així poden mantenir inalterable i sense costos de reputació el seu negoci i la fase de classificació del Mundial de Qatar, país en el qual, com tothom sap, les dones són tan iguals als homes que durant tota la seva vida són tractades com a menors d’edat. 

Un assumpte de corrupció moral

El Mundial de Qatar, per molt afany que li posi el futur entrenador del Barça, Xavi Hernández, explicant com de feliç que és i viu en aquest país del qual oficia d’ambaixador, no és per a la UEFA tan sols un assumpte de corrupció econòmica. És molt més, és un assumpte de corrupció moral. En el fons, per als organismes internacionals de l’esport, la frase de Trump referida a les senyores «quan tens diners, elles et deixen fer qualsevol cosa», té l’eco de la veritat. Als Estats Units, tocar-les (per utilitzar un eufemisme), a països com Qatar, negar-los la llibertat de fer el que els plagui. 

Qui sap, pot ser que llegim d’aquí uns anys que, igual com ha passat a Nàpols, els aficionats iranians del Naft Tehran Football Club van cridar un dia a una periodista que ensenyés els pits abans d’un partit del seu equip. Encara els queda un bon tros per arribar allà i quan ho facin, encara els faltarà per arribar. Com als napolitans, com a nosaltres, que també tenim camí per recórrer. Perquè tot i que ho sembli no hi ha un món de distància entre no poder entrar en un camp de futbol i que et demanin a crits que ensenyis els pits. El que és subjacent és molt similar: ¡això és cosa d’homes! L’animal és viu. Cal estar-hi a sobre. Tot i així, millor Nàpols que Teheran.