Planeta Maradona

La Plata és una de les singularitats argentines. Ubicada a 56 quilòmetres de la capital, ha sigut considerada un model exemplar de planificació a partir del seu traçat en quadrícula amb diagonals i places cada sis illes. Aquesta recerca de l’ordre a l’espai va ser ponderada ja a l’Exposició Universal de París el 1889. La van premiar com l’urbs del futur. En aquesta ciutat on s’aixeca la Casa Curutchet, edificada per l’arquitecte suís Le Corbusier i declarada Patrimoni de la Humanidad per la Unesco, s’ha instal·lat Diego Maradona per fer desbaratar tota la seva racionalitat. Hi va anar amb el seu sobrepès, les seves dificultats per desplaçar-se, però a fer el que s’espera d’un mite: que salvi de l’oprobi futbolístic el Gimnasia y Esgrima, del qual és seguidora Cristina Fernández de Kirchner. El llop està a punt de perdre la categoria i per això els seus dirigents no van tenir millor idea que apel·lar al realisme màgic. Sota aquestes premisses, Diego Déu s’ha convertit en el seu entrenador i aspirant a demiürg.

La ciutat on el 1945 es van casar Juan Domingo Perón i Eva Duarte, un dels territoris més exposats a la repressió de l’última dictadura (1976-83), aquesta La Plata que és referència cultural i científica, va començar a girar com una virolla al voltant de l’excampió mundial. Als 58 anys, amb uns genolls que no li responen i una verba alentida, Maradona encara és capaç d’imposar les seves regles de la prestidigitació.  A tal punt que un club en fallida va inscriure de la nit al dia 5.000 nous socis. Gimnasia i l’Ente Turístico platense venen paquets turístics internacionals que inclouen una platea a l’estadi d’El Bosque per veure com Maradona crida i munta la seva pròpia òpera de la gestualitat. Res més eloqüent que el seu festeig coreografiat de la primera victòria després de tres derrotes consecutives.

Diego s’ha mudat a una selecta urbanització a la zona de Bella Vista. Alguns veïns han posat el crit al cel. Per a les classes mitjana i alta, Maradona pot exhibir tots els oripells esportius i un compte bancari infladíssim malgrat les seves dissortades derives emocionals, però mai –i això ho remarquen– serà un dels seus: el seu ADN humil el delata.

Contra Macri

Maradona inclou totes les zones possibles del discurs social. Es parla en públic del seu cos apallissat i les empremtes que li han deixat les addiccions, dels seus fills extramatrimonials que no paren d’aparèixer, dels seus amors tempestuosos i, és clar, del Diego polític, que es tatua el Che Guevara però ha viscut a Dubai, de les seves simpaties per Nicolás Maduro i l’aversió incontinent que li provoca el president de dretes Mauricio Macri.

El jugador que més alegries futbolístiques ha donat als argentins és una metàfora de diverses cares. «El gran narrador de la pàtria», l’ha definit el sociòleg Pablo Alabarces. L’esquerra marxista sospita de les seves piruetes.  Els defensors del sentit comú li reclamen coherència. El kirchnerisme l’ha fet el seu símbol. Per als conservadors és el dimoni. 

Fins i tot una església

«Peronisme i Maradona són dispositius emocionals que funcionen per moments de manera molt similar, amb un blindatge negador i singular que apliquen les seves multituds de seguidors: posen a un costat les múltiples misèries de cada un i responen amb embadalida i incondicional lleialtat com si tots dos seguissin petrificats en els seus moments culminants», va dir Pablo Sirven al diari ‘La Nación’. A parer seu, Maradona i aquest partit que guanyarà les eleccions presidencials el 27 d’octubre tenen una mateixa matriu. «S’han cristal·litzat en la memòria popular les estampes acolorides de Perón, com a pare protector, i d’Evita, com la seva fada, que dignificaven el treball i sumaven conquestes socials».

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Alejandro Wall, un dels millors analistes de les complexes relacions entre esport i societat en aquest país, defineix Maradona com «el líder populista del país futbolitzat». És també, per a d’altres, el símptoma d’una confusió col·lectiva. Mai hi haurà un acord sobre ell. Per alguna cosa proliferen els llibres i les cançons, les tesis i els simposis. Fins i tot es va fundar una Església maradoniana.

Ell, déu, va exigir als seus jugadors «sortir a la pista per arrencar-li un somriure a la gent». En una Argentina amb gairebé un 40% de pobres, Maradona pensa que el futbol li ha de donar almenys una alegria passatgera. Maradona enlluerna i enerva per raons en un punt convergents: el temps ha passat amb les seves empremtes i mai tornarà a ser aquell de 1986. La constatació dol tant com el reconeixement de la llunyania en què han quedat aquí els dies de bonança i una igualtat més gran.